30/09/2017

Tossudament

3 min

Fa temps que dic que organitzar un referèndum no pactat i, per tant, amb l’Estat en contra, és molt difícil, però que encara ho és més provar d’impedir-lo sense passar-se de la ratlla. Això és exactament el que està passant. L’1-O no serà com volíem, no tindrà totes les garanties a què aspiràvem, però ¿com es pot frenar una riuada democràtica com la que es prepara sense caure en la repressió de la llibertat d’expressió?

Hi ha centenars de milers de ciutadans disposats a fer el que calgui, pacíficament i tossudament, per votar, des del convenciment que no hi ha cap llei que pugui impedir un dret bàsic com aquest. Per tant, en millors o pitjors condicions, avui es votarà massivament. Serà una gran festa de la democràcia. I l’intent policial d’impedir-ho corre un seriós perill de fer el ridícul o de provocar l’escàndol, com ja s’ha vist els dies previs amb el Piuet -hilarant- o amb fiscals, jutges i guàrdies civils empaitant paperetes, urnes i ciutadans -patètic i indignant-. El món ens observa i el que veurà són ciutadans pacífics amb paperetes, clavells i somriures contra policies armats i desbordats.

Això que està passant a Catalunya és una revolta democràtica en tota regla. Una revolta democràtica contra un estat democràtic poc democràtic (i perdoneu la cacofonia): segurament és la resposta més sofisticada i coral, més cívica i popular, que s’ha donat fins ara a Occident a la crisi de la democràcia representativa, un sistema corcat per la corrupció i l’anquilosament institucional, pel segrest de la voluntat popular a mans d’unes elits econòmiques insensibles a la realitat social. No és un populisme de dretes, a l’estil Trump o Le Pen; tampoc, a l’altre extrem, un moviment antisistema; no és un populisme tou antipolític com el fundat pel còmic italià Beppe Grillo; ni una resposta desesperada a l’ofec econòmic com el cas de la Syriza grega. I no és, malgrat el que alguns s’entestin a dir, un moviment nacionalista identitari clàssic, tancat i excloent. No.

És una cosa més central, més transversal, més sòlida, arrelada i esperançada. És una gran revolta interclassista, ideològicament plural, amb una forta penetració social, amb un rerefons històric i cultural, amb una base intel·lectual consistent, i amb un discurs integrador de futur, de cohesió social. És una revolta constructiva, profundament civilitzada. Per això els està costant tant a Rajoy i companyia fer-nos passar per una colla de radicals que ens volem saltar la llei, que anem contra de l’estat de dret i la democràcia. Som demòcrates i europeistes, som pacífics i legals. Estem fent una mena de revolució endreçada, sense buscar el xoc frontal. L’actuació dels Mossos és molt paradigmàtica d’això, d’aquest punt d’equilibri entre revolta i ordre: no volen saltar-se la llei vigent espanyola (la jutge que els insta a tancar els col·legis electorals), però tampoc volen crear un desordre cívic on hi ha ciutadans que volen exercir un dret fonamental i oposen resistència pacífica. Prioritzaran, doncs, la convivència, esclar.

La propaganda d’un musical de Broadway que ara arriba a la cartellera de Barcelona diu que “ser normal no és tan normal”. Doncs bé, a Espanya la normalitat democràtica és més aviat poc normal: “¡A por ellos!”, anima la gent al carrer adreçant-se als cossos de seguretat enviats a Catalunya. Sí, ara mateix Espanya és plena de demòcrates convençuts que s’ha d’impedir, si cal per la força, una votació. És normal, això? Vist des del nacionalisme d’estat espanyol, que de tan interioritzat resulta invisible per als qui hi són ficats, es veu que sí. Però vist des de fora, des de l’estranger, comença a fer mal a la vista. Per mèrits propis, per por a la democràcia, Espanya està perdent la batalla del relat democràtic. I, també per mèrits propis, Catalunya l’està guanyant.

stats