40 anys Lliure

Teatre Lliure.- No és senzill parlar dels 40 anys d’existència del teatre Lliure sense fer-ne un panegíric, sense enfilar una col·lecció de records inesborrables. Per sort, la teringa continua augmentant, esdevé inacabable i, el que és pitjor, inabastable. La celebració de la festa d’aniversari és, com no podia ser de cap altra manera, compartida amb el seu públic, habitual, fidel. El públic que l’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys, amb alguns moments entrebancats, habitualment per temes pressupostaris i gairebé mai artístics. El camí que va guixar Fabià Puigserver, juntament amb la resta de membres fundadors, era molt clar. Això ha fet més senzill o, com a mínim, manco complicat, el treball dels diferents directors que han encapçalat el projecte, tot i els diferents tarannàs de cadascun. O, per dir-ho més clar, fins i tot hi podem trobar molts trets en comú entre el Lliure de Rigola i el de la resta, que, d’alguna manera, havien conduït el llegat de Puigserver amb molta més cura, per la senzilla raó que tots havien begut de les mateixes fonts, de la mateixa font. I a aquesta gran font han dedicat l’espectacle que commemora el quarantè aniversari, amb la reposició de Les noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais, que havia dirigit Fabià Puigserver, el 1989, amb alguns actors i actrius que han fet més gran el ressò de l’escola catalana d’interpretació, com ara Lluís Homar, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Alfred Lucchetti, Anna Lizaran i Carlota Soldevila, entre d’altres que varen fer possible que el Lliure fes el salt qualitatiu i de reconeixement amb què se situà on és ara, en l’àmbit mundial. Sens dubte, un referent.

Dit això, cal parlar d’allò que és el muntatge actual, una tasca en què s’acumulen records i sensacions, que no la fan gens senzilla. Aquestes Noces de Fígaro les ha dirigides Lluís Homar, el primer Fígaro, acompanyat de tots aquells que han pogut repetir els seus rols. Entre aquests hi ha el mallorquí Rafel Lladó, que va ser-ne el director tècnic i que ha estat, ara, l’encarregat de substituir Fabià Puigserver al capdavant de l’escenografia. Naturalment, d’actors i actrius no en repeteix cap, i tampoc no entrarem en competicions ni comparacions (que, en aquest cas, és el mateix). Però trobar, dins el repartiment, Manel Barceló, Joan Carreras o Mònica López deixa clar on se situa el punt de mira de l’espectacle. Val a dir que l’espectacle no fa concessions al temps transcorregut. L’escenari gairebé és el mateix i la música, també, en un enregistrament que va interpretar la desapareguda Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. D’altra banda, el vestuari és fidel a l’anterior, pràcticament idèntic; i el firma, en les dues ocasions, César Olivar. I fins i tot hi podem trobar repetits alguns gestos dels diferents protagonistes. Canvia la ubicació, de Gràcia a Montjuïc; imagín que és per una qüestió de cabuda, que ha guanyat la de la nostàlgia. Tan sols un petit emperò: l’acústica, ja sigui per un problema escenogràfic, per una qüestió microfònica o per la dicció de Marcel Borràs i Mar Ulldemolins, Fígaro i Susanna, que, en qualsevol cas, van restar una mica de color allò que va ser quelcom més que una representació teatral.