Publicitat
Publicitat

Açò no és una cagada

Teatre del Mar.- Xavi Castillo i Pot de plom Teatre han tornat al Teatre del Mar, com gairebé cada any, amb el seu nou espectacle, encara que, en lloc de nou, li haurien de dir el darrer, perquè novetats no n’hi ha gaires. La més evident és que no ve sol, sinó que arriba acompanyat sobre l’escenari per Enric Juezas. El títol, Açò és pa cagar-se!, i el subtítol, L’empastrà 2, amb la qual cosa aquí no s’engana a ningú. Està clar que és una mica més del mateix que ja ens va oferir en el seu anterior espectacle. És a dir, una mica de Rita Barberà, que segons Castillo no tornarà a treure en cap dels seus muntatges perquè ella mateixa, en viu i en directe, resulta insuperable, cosa que mostra i demostra a una gran pantalla on es projecta la famosa escena del caloret. I efectivament ho és. Després, una miqueta d’Alfonso Rus i el seu recompte d’euros fins als 12.000, i algunes referències més a les malifetes valencianes que ha d’anar explicant -per si de cas no les coneixem- amb aquests exercicis d’improvisació que tant agraden a qui vàrem conèixer com al capità moro d’Alcoi, amb les seves espectaculars aparicions. Xavi Castillo li ha donat vacances o l’ha jubilat. No està clar, entre d’altres perquè no n’ha fet cap menció. Com és de suposar, bona part del contingut de l’espectacle és valencià, i aquestes explicacions no ajuden gens a mantenir el ritme, fins i tot diria que al contrari: l’allarguen de manera innecessària i l’espectacle dura més de dues hores i es fa etern. Per això, el seu company, Enric Juezas, poc abans d’acabar la funció diu a Castillo que la seva dona li ha recomanat que li convindria un contracte per hores. La presència d’aquest segon actor és més que qüestionable, fins al punt que, en un moment donat, llegeix el que ha de dir, ficat amb calçador argumentalment, per dissimular. En qualsevol cas, no queda gaire bé. Ni tampoc no són gaire treballades les intervencions conjuntes, trepijant les entrades de l’altre en molts gags, cosa que tampoc no diu gaire pel que fa la preparació de l’espectacle. Està bé jugar a la improvisacio, però fins i tot això necessita feina, per ventura més que una funció mil·limetrada. De tota manera, seria injust que Açò és una cagada semblàs un fracàs, una cagada o alguna cosa així. El conjunt està clar que no funciona com a tal, però les individualitats, els gags, els acudits, les provocacions... són tantes que en un bon percentatge la rialla està assegurada. I més dins l’estil Castillo, que és gairebé una garantia, encara que hauria de tenir més en compte la companyia sobre l’escenari d’un partenaire.

Auditori Manacor.- No cal dir que l’única representació de la Fedra de Jean Racinea a l’Auditori de Manacor ha acabat amb mamballetada per part del respectable públic que omplia, un cop més, el recinte. N’hi havia un bon motiu, el repartiment és d’antiga soca. Emma Vilarrasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas i Gemma Martínez, dirigits per un altre dels grans de la direcció, com és Sergi Belbel. Un Sergi Belbel molt fidel a l’original de Racine, amb la qual cosa som davant una obra molt encorsetada, en la qual apareixen els diferents protagonistes i cadascun d’ells fa el seu llarguíssim parlament. N’hi ha per a tothom i tothom ho aprofita per demostrar les seves capacitats i que es converteix en el millor del muntatge. El teatre en vers té una dificultat afegida i si el vers, com és el cas, és molt senzill lingüísticament, l’espectacle abaixa enters. D’altra banda, hi ha poca dramatúrgia, pràcticament estàtica, o sigui, sense ritme. Però en qualsevol cas, és un esdeveniment que s’ho paga, perquè indubtablement és teatre d’altura.