Publicitat
Publicitat

Ara, l'espectacle, Malikian

Havia de ser "Música de cinema" i va ser tot un espectacle. Va reaccionar tan ràpid com va poder, el director del 52è Festival de Pollença, per substituir la nostra Orquestra Simfònica en vaga. I quan acabà l'actuació d'Ara Malikian i La Orquesta en el Tejado va bufar fort, va fer un merescut alè de satisfacció. N'hi havia un bon motiu: havia estat un èxit. El públic que omplia el claustre del Convent de Sant Domingo s'ho va passar d'allò més bé, fins al punt que potser sigui el gran concert del Festival. El que és cert i segur és que en cap altre riuran tant. Era anar a tir segur, perquè Ara Malikian, a més d'un excel·lent músic i violinista, és un autèntic showman , un home que va deixar l'esmòquing com concertino per gaudir ell mateix i la concurrència d'una altra manera d'entendre la música, amb tot el respecte que es mereix. De fet, en el programa del concert en qüestió hi varen entrar el Divertimento en Re major, K 136, de Mozart i el Concert en La menor per a violí i orquestra , BWV 1041, de J.S. Bach, entre d'altres. Per això, que ningú no es pensi que el seu aspecte -amb texans i un guardapits, la cabellera arrissada i la poblada barba-, l'utilitza per amagar carències. Ans al contrari. Va avisar que hi hauria totes les peces del programa, que completava les Cuatro estaciones porteñas d'Astor Piazzola en versió del seu col·lega sobre l'escenari Humberto Armas, però que també hi hauria més propines , com per exemple una peça composta pel mateix Malikian i la Jota Navarra de Pablo Sarasate, segons ell, i no cal dubtar-ho, un dels més grans violinistes de la història juntament amb Nicolo Paganini.

Anava barrejant el programa amb la festa, sempre amb la divertida seriositat que el caracteritza, sempre buscant la complicitat del públic, que si ell ho hagués demanat hauria ballat la conga . Però Malikian té el sentit just de la mesura, a cada moment el que cal, que la rialla no interfereixi en la música; això sí, amb un altre aire, menys transcendent, més proper, posant Bach o Mozart a l'abast de tothom, sense trair una sola nota. Per concloure la vetllada està clar que no podia acabar amb les salutacions respectuoses i habituals dels quinze músics que integren La Orquesta en el Tejado . I com que no podia ser el mateix de sempre, cadascun d'ells es va acomiadar del respectable amb una improvisació, com si es tractés d'una jam . I, és clar, el públic entregat, però sobretot vaig tenir la sensació que els membres de l'orquestra s'ho passaven fins i tot més bé que el públic, que tampoc no és allò habitual. Una reflexió final: si Mozart era un geni, Bach què era?