Cultura 09/06/2017

‘Bartlebys’ indígenes al cinema

Bittersweet days és el primer llargmetratge dirigit per una dona mallorquina

i
J. A. Mendiola
3 min
Bittersweet days, interpretada per Esther González, Joan Miquel Artigues i Brian Teuwen, actualment és a la cartellera.

Bittersweet days és el primer llargmetratge dirigit per una dona mallorquina. Queda clar que es tracta d’un esdeveniment per avergonyir qualsevol, més de cent anys després que les imatges dels Lumière iniciassin el seu recorregut i noranta després que rodassin les primeres pel·lícules de llarga durada a Mallorca, Flor de Espino (1925), de Jaume Ferrer, o El secreto de la pedriza (1926), de Francesc Aguiló Torrandell, ambdues enregistrades per complet a l’illa amb actors locals i amb un recorregut més que discret, sobretot pel que fa a la primera, que fins i tot va ser embargada perquè no es podien pagar les despeses de producció, amb la circumstància que era un projecte que havia nascut amb fins benèfics per part d’alguns ‘botifarres’ locals, que per una altra banda apareixien com a protagonistes de la història, una comèdia romàntica. Per part seva, Aguiló Torrandell va continuar fent cinema com a actor per Catalunya, habitualment a les ordres dels germans Baños. Com el mateix Ferrer, Francesc Aguiló no va tornar a dirigir cap altra pel·lícula per aquests indrets i tots dos varen iniciar la llarga llista de bartlebys involuntaris que ha donat aquesta “terra inexistent”, com la va batejar amb tanta precisió l’incombustible Toni Serra. Però abans que començàs la processó de directors amb un sol llargmetratge al seu currículum hi va haver poca producció, fins al punt que es podria qualificar d’inexistent la presència d’un director local des d’aleshores al capdavant d’una producció illenca. Antoni Roca l’any 1930 dirigí Contrabandista por amor i poca cosa més.

Això sí, Mallorca era un plató cinematogràfic en el qual els indígenes de Llonovoy exercien d’extres i fins i tot alguns, no molts, de “figurante con frase”. Els equips tècnics també venien de fora, amb la qual cosa la indústria cinematogràfica no passava d’anècdota i bones intencions, com quan va néixer el Col·lectiu de cinema, que no s’apuntà cap llargmetratge. Si fa no fa, el primer va ser el de Martín Garrido amb ¡Qué puñetera familia l’any 1981. Garrido va continuar rodant-ne d’altres fora de Mallorca. El seguí Joan Solivellas l’any 1985, quan va estrenar Un, dos, tres ensaïmades i res més, però un cop rodats tots els plans master li varen dir que s’havien acabat els doblers i no hi ha a la pel·lícula ni tan sols un pla americà. El mèrit, sens dubte, és haver aconseguit muntar-la i que s’exhibís per les sales comercials. La tradició havia començat anys enrere i no s’atura. És cert que el nivell amb els següents va pujar molts enters, però incomprensiblement els títols i els directors amb un sol llargmetratge no s’aturaven. Lluís Casasayas rodà Bert (1998) i el seu projecte va poder veure la llum de la sala obscura setze anys després, tot i haver triomfat per un grapat de festivals. Toni Aloy dirigí Lauren Bacall, ni més ni menys, a El zel (1999). Tampoc no ha tornat a rodar un llargmetratge. Rafa Cortés, amb Yo (2007), tampoc no va deixar indiferent ningú, positivament. Toni Bestard estrenà El perfecto desconocido (2012), amb no pocs entrebancs per aconseguir-ho. Amb Marcos Cabotá dirigí després un més que interessant llargmetratge documental, I’m your father, i aquest ja té una pel·lícula de llarga durada al sarró, Amigos (2011), i la segona pareix que és de camí.

Marga Melià, directora de Bittersweet days, interpretada per Esther González, Joan Miquel Artigues i Brian Teuwen i actualment en cartellera, és la primera dona a dirigir un llargmetratge, però no ho té difícil tan sols per una qüestió de gènere. Dirigir a Mallorca té la maledicció dels bartlebys involuntaris.

stats