Beethoven. Integral

Castell de Bellver.- Els Estius Simfònics que any rere any visiten la fortificació circular que contempla la badia de Palma han sofert una petita gran variació, pel que fa al format. Pablo Mielgo, al capdavant de tot plegat, ha decidit interpretar vuit de les nou simfonies de Ludwig van Beethoven en quatre concerts. Potser una circumstància que no es pot qualificar de molt comercial. Qui més qui menys les ha sentides o per ventura només escoltades un grapat d’ocasions, ja sigui en gravacions antològiques o programades indistintament amb altres compositors i al llarg de diferents temporades, més com a complement que com a plat fort, però poques vegades es poden escoltar, i sentir, de manera tan concentrada, “integral” segons diu Pablo Mielgo al programa de mà. Jo hi afegiria ‘un acte de valentia’, que ho és a hores d’ara reivindicar, com cal, Beethoven. Donar a la seva música l’altura de mires que mereix i que, de manera incomprensible, el fet de ser un top ten de la història simfònica li ha fet perdre. Per això, donar continent i contingut a les vuit simfonies -és clar que per interpretar la novena es necessitaria una altra infraestructura- resulta tan imponent com agradable, i al mateix temps sorprenent. Poder explicar musicalment qui va ser i què va significar Beethoven, la seva condició d’innovador -“ningú com ell va saber alterar les formes heretades de la música instrumental”, deia d’ell Richard Wagner-, la seva mesura, i desmesura, el seu geni, que Pierre Boulez va situar “entre Bach i Wagner, menys auster que el primer, menys histèric que el segon, més seriós que Haydn, més profund que Mozart, menys avorrit que Brahms”, resulta com a mínim gratificant i sobretot enriquidor per a l’espectador.

Simfonies en majúscula

És una altra manera d’escoltar les Simfonies, així en majúscula, independentment de l’ordre d’interpretació, ja que es va iniciar amb la cinquena, la més coneguda, la més interpretada, la que comença amb el “sol-sol-sol-mi” més famós de la història i que el compositor va explicar a Schindler dient-li que era “així com el destí truca a la porta”, i el destí d’aquesta simfonia va ser el de la infravaloració, potser més que qualsevol de les altres. A la segona jornada l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears interpretà les tres primeres. Una marató que va anar agafant cos a mesura que anaven passant les simfonies, per concloure amb l’ Heroica, la del llarg primer moviment que posà el pèls de punta als seus contemporanis i a la conclusió ofereix una reelaboració del mateix tema de manera creixent, ampul·losa, perfecta. “L’obra fatiga, és inacabable i esfilagarsada”, va dir algun crític. Però el seu afany d’anar més enllà el podem trobar ja a la primera simfonia, que obre amb una nota dissonant, un mi en lloc d’un do, com si es tractàs d’una declaració de principis. De la segona, que avui podríem trobar estructuralment convencional, el violinista Kreutzer, el de la sonata dedicada per Beethoven, contava Berlioz, va sortir espantat i amb les mans a les orelles per no sentir-la. A la tercera entrega la Simfònica va oferir les simfonies quarta i sisena, coneguda i reconeguda com la Pastoral. La quarta es podria qualificar de magnificació de l’estètica, mentre que la sisena, Retrat pastoral de la natura, es va estrenar el mateix dia que la cinquena i, tot i que es troba als antípodes, podríem dir que musicalment són complementàries.

Mielgo reivindica Beethoven

Per finalitzar l’experiència d’aquest recorregut per les simfonies de Beethoven, la setena, que ell mateix va dirigir el dia de la seva estrena tot i que ja estava completament sord, que va significar un èxit sense precedents i de la qual Karl Maria von Weber va dir que “Beethoven ja està madur per a les petites coses”. Em qued amb el segon i el tercer moviment, que la Simfònica interpretà amb molts colors, amb gairebé tots els matisos. Una meravella. La vuitena, coetània de la setena, el mateix compositor la va qualificar de “petita simfonia”, no exempta de novetats, com és ara la supressió de l’ adagio, per posar-ne un exemple. I així successivament vàrem poder gaudir d’una experiència si no extraordinària almanco poc habitual. Mielgo reivindica Beethoven i tots en sortim guanyant.