OBSERVATORI
Cultura 11/08/2017

Bellver, Pollença i l’aire lliure

Julian Rachlin i Carles Trepat brillen tot i els contres dels escenaris

i
J.a. Mendiola
3 min
Bellver, Pollença i l’aire lliure

Bellver.- Hi ha algunes coses en el món de la música que -imagino que també a molta més gent- em condicionen de valent. Una, sens dubte, és la ubicació del concert. Per exemple, el castell de Bellver, el podríem titllar de ‘marc incomparable’, que esdevé tòpic, i ho és. El lloc té gràcia. És una altra manera d’escoltar, o d’anar a escoltar, música. Fins i tot el públic és diferent, inclòs el més fidel dels concerts de temporada. La sociologia del públic musical és molt variant, o per ventura és molt quadriculada i cada lloc té el seu cau d’espectadors, personal i intransferible, estranyament sense cap tipus d’osmosi que permeti un transvasament, si més no casual, ja que causal pareix impossible. No hi ha excepcions. Sempre tot funciona així, en el teatre també, com si d’un codi de fidelitats es tractés. Potser és aquest afany de la naturalesa humana que condueix a pertànyer a un grup, la síndrome del ramat, però aquesta és una altra història. El castell de Bellver, com deia, és un marc incomparable, però el que no queda tan clar és que sigui el més adient, per la calor, el vent, el fred, el renou o que la música vagi cap allà on li rota, són elements negatius a tenir en compte. Per una altra banda, l’estiu vol aire lliure, fins al punt que tot queda una mica compensat mirant la badia o contemplant una lluna plena entre arpegis i pizzicatos. Però sobretot el fet de tenir davant un músic de primer nivell amb un instrument tan mític com un stradivarius condiciona i predisposa favorablement, de la mateixa manera que disposa a oblidar totes aquelles circumstàncies ressenyades al capítol de negatives. Julian Rachlin va ser l’elegit per tancar el cicle Estius simfònics 2017, poc abans de començar els quatre concerts de la seva gira Julian Rachlin and Friends. Amb bon criteri es va variar l’ordre del programa, que anunciava el Concert per a violí núm. 5 en la major K 219 de Wolfgang Amadeus Mozart en el segon lloc de la primera part, per passar a ser aquesta la peça amb la qual es va iniciar la funció. Rachlin, ja des de l’adagi inicial, va mostrar el seu domini del tempo, enfilant a la perfecció el diàleg amb l’orquestra i alhora dirigint, de manera que la capacitat del músic es multiplicava exponencialment. La bellíssima Romeu i Julieta. Obertura Fantasia, de Piotr Illich Txaikovski, és el romanticisme en estat pur, però no tan sols és una història d’amor, que també, perquè hi ha lluites, hi ha dolor, amb els instruments de vent com a elements fonamentals per descriure tantes sensacions amb tan poc temps. De nou amb la batuta a la mà, Rachlin oferí una acurada interpretació de la Simfonia núm. 5 mi menor op. 65 també de Txaikovski, intensa però potser una mica mancada de detalls, o potser no era fàcil atrapar-los.

Pollença.- Segon concert del 56è Festival de Pollença, o primer de l’era del sanedrí musical d’indiscutible capacitat per dur a bon port aquest difícil repte. Un repte al qual, a més del talent, l’agenda i els coneixements necessaris, cal abocar un bon grapat de doblers per recuperar esplendors d’antuvi. ‘Eclèctic’ seria un bon adjectiu per definir el tarannà de l’edició que ens ocupa. Una mica de tot, de què en acabar contarem. Carles Trepat, a la guitarra, interpretà peces d’Enric Granados, des de la Canción árabe fins a La maja de Goya, passant per la mazurca Chopin o Cançons Populars Catalanes de Miquel Llobet, responsable de la transcripció a la guitarra del Nocturne núm. 2 Op. 9 mi bemoll major de Chopin, que de manera precisa interpretà Trepat. Però el lloc, igualment incomparable, va jugar a la contra. Se sentia més fort el renou de les cortines de l’escenari al vent que la guitarra del solista. Una autèntica llàstima.

stats