Publicitat
Publicitat

De Bergman a Woody

Teatre de Manacor. Alma i Elisabeth és la translació al teatre de la pel·lícula Persona d'Ingmar Bergman que interpretaren Liv Ullman i Bibi Andersson, que per a l'ocasió han estat substituïdes per Mònica López i Marta Marco amb una petita intervenció enregistrada en vídeo de Vicky Peña, amb la qual cosa queda clar que no estam davant una comèdia, però sí davant una història en la qual la interpretació resulta fonamental per als esdeveniments que s'hi desenvolupen. És dirigida per Magda Puyo, també directora de Cosmètica de l'enemic , de la qual parlàrem la setmana passada dins la mateixa fira manacorina. Com a repte té mèrit, sobretot per la referència, que suposo que estava en la memòria de no pocs espectadors, i que no deixa de ser un "petit" entrebanc. Un combat interpretatiu entre una actriu que ha deixat de parlar sense saber molt bé per què i una infermera que la cuida i no deixa de parlar, com si volgués compensar els silencis de la pacient. Vicky Peña és la doctora. El conflicte dramàtic és evident i acaba en un intercanvi de rols, bàsic en la resolució, que no acaba de rutllar, en primer lloc pels excessos histriònics de Marta Marco. Però no és tot, tampoc la interpretació de Mònica López no acaba ser tan rodona com necessita el personatge de la diva "silenciosa". Està clar, aleshores, que és un problema de direcció. Així i tot, hi ha moments en els quals brilla l'esmentat conflicte, sobretot al principi de la funció, en la presentació, que ofereix un ventall de possibilitats immens pel que fa a la relació entre les dues protagonistes, que Magda Puyo desaprofita i li queda un tot plegat desigual.

Auditòrium. Aventura , escrita i dirigida per Alfredo Sanzol amb T de Teatre, parla de la crisi, una tragèdia contemporània en clau d'humor, no poc vidriol i molta subtilesa. És la història d'una empresa formada per sis socis que acaba de rebre una oferta d'un milionari xinès. Aquesta història em recorda un acudit del mestre Forges en el qual un pare i un fill estan mirant un paisatge amb posta de sol i el pare diu al fill: "Algun dia tot això serà... Xina". El dubte, en tot moment i en diferents circumstàncies present, és si han de vendre o continuar lluitant. Cadascun d'ells té raons ben diferents per prendre la decisió i a partir d'aquí es va succeint tota una sèrie de situacions tant personals com comunes, un contra l'altre, tots contra tots, entre la comicitat i el patetisme, navegant tot el temps per sobre de la línia que els separa, si és que aquesta línia existeix. Bona interpretació, que en un escenari més reduït guanyaria encara més, marca de la casa, amb un gir final amb absència de dramatisme gratuït, d'una crueltat resolta amb molta finezza però definitori del que vol contar Sanzol, aquest camí que en comptes de la crisi ens condueix cap a l'esclavatge mal dissimulat. Però quan ja està la resolució sobre l'escenari hi ha tota una sèrie de voltes sobre si mateixa, un allargament que em va semblar innecessari per la senzilla raó que ja estava tot contat i a punt per a la reflexió.

Woody. Woody Allen, com cada any, torna a les pantalles per mostrar tot un calidoscopi de la seva visió de la condició humana. Visió pessimista, molt trista i sobretot una dissecció sobre la vacuïtat de tots i cadascun dels protagonistes, de qualsevol casta, rics o pobres, és a dir de tot el món, en el fons una colla de perdedors. Potser sigui una de les pel·lícules més àcides del prolífic director, sense comptar la "bergmaniana" Stardust Memories , en la qual tots els seus personatges són d'alguna manera un reflex de Woody, o almanco del Woody que hem vist a les quaranta-tres pel·lícules que ha rodat fins ara, que per cert ja està muntant la propera. Pel que fa a la interpretació de Cate Blanchett, de la qual tothom diu que està destinada a guanyar el proper Oscar a la millor interpretació femenina, val a dir que no en tenc ni idea ni tan sols si mereix ser candidata. Només l'he poguda veure doblada, i no és en cap dels personatges el millor doblatge que he escoltat, ni prop fer-hi. A més sempre, he pensat que els papers d'histèrics i borratxos tenen moltes crosses, encara que bona pinta si que en té.

PUBLICITAT
PUBLICITAT