10/02/2017

Britten/Mayorga

3 min
Billy Budd arriba al coliseu madrileny i difícilment no serà un èxit.

Teatro Real.- Un Britten ja no és novetat fora del Regne Unit, però, així i tot, no deixa de ser un petit esdeveniment. De fet, i sense anar més lluny, aquest Billy Budd que arriba al coliseu madrileny tan sols s’havia pogut veure a Espanya un cop a Bilbao i un altre al Gran Teatre del Liceu. El compositor britànic té el seu públic i la seva indiscutible peanya entre els grans, però ara per ara no es pot dir que sigui el que es coneix com a popular a la resta del món. Conegut, molt, tant com aclamat. De fet, cada cop que es programa difícilment no és un èxit. Ara record fa prop de deu anys l’estrena a Espanya de Mort a Venècia, sota la direcció artística de Willy Decker al Liceu i que pocs anys després passà pel Real. En qualsevol cas, Benjamin Britten, a més de les seves virtuts com a compositor musical, té l’avantatge de voler fer prevaler la història que conten les seves òperes per sobre de qualsevol altra circumstància i Billy Budd no és tan sols un exemple, és un paradigma. Gosaria dir que és una òpera coral, en la qual els protagonistes són més que els tres que ho podrien semblar, el mariner Billy Budd, el capità del vaixell Edward Fairfax Vere o el mestre d’armes John Claggar, tres prototipus que d’alguna manera representen la resta de la tripulació, un polièdric microcosmos que va servir a Herman Melville per fer el retrat impecable d’un món on la bellesa, la bonhomia i la puresa, que encarna Billy Budd, són l’objecte a destruir, ja sigui per activa o per passiva, perquè mirar cap a una altra banda o el silenci sempre ens converteixen en còmplices no exempts de culpabilitat. A tot això, hi hem d’afegir moltes més lectures que sens dubte serviren al compositor per fer una valuosa declaració de principis. Si l’original ja té una potència indiscutible, perquè no perdés ni un newton en el seu transvasament als escenaris musicals, Britten encarregà el llibret ni més ni menys que a E.M. Forster, amb la qual cosa l’emparellament li aportava un valor afegit inqüestionable. Aquest mateix esperit d’ajuntar el millors ha fet que la coproducció del Teatro Real amb l’Òpera Nacional de París, la de Finlàndia i el Teatro dell’Opera di Roma rutlli a la perfecció amb la britànica Deborah Warner al capdavant de la vessant artística, amb un escenari convertit en el vaixell Indomitable, on transcorre tota l’acció. Estèticament impecable, perfecte en els moviments de la tripulació, espectacular tot plegat. Per una altra banda, Ivor Bolton conduí la seva tripulació musical amb precisió, aconseguint una imatge musical molt cristal·lina, mentre que els principals protagonistes, Jacques Imbrallo, Toby Spence i Brintdley Sherrat, mariner, capità i mestre d’armes, respectivament, vocalitzaven amb la pulsió dramàtica necessària perquè tot junt solcàs les tres hores de travessia de manera inoblidable.

Teatro Español.- A la sala Fernando Arrabal de les Naves del Español, al Matadero de Legazpi, una no notícia: Blanca Portillo està esplèndida. En aquesta ocasió a El cartógrafo, escrita i dirigida per Juan Mayorga, i en companyia de José Luis García Pérez, a la mateixa altura interpretativa, per donar vida a dotze personatges. Tres ella i nou ell. Van passant de l’un a l’altre amb exquisida senzillesa i eficàcia, gairebé imperceptiblement, sense més variació que petits matisos en la veu i en el gest, vestits de vermell, no tenc ni idea de per què, però en qualsevol cas supòs que per neutralitzar qualsevol influència, per igualar-los en la seva condició d’éssers humans i per no interferir i donar preponderància a la interpretació. Poesia i compromís formen aquesta amalgama de personatges tan diferents, fins i tot antagònics, però no tant, i situacions tan diverses que dibuixen un univers inabastable. Dic inabastable perquè hi ha tant per pair que no resulta senzill fer-ho de manera acurada en una sola funció i sense haver llegit el text. Les diverses circumstàncies que van apareixent a mesura que intervenen els personatges ho fan de manera aclaparadora dins el gueto de Varsòvia, l’espai que abans de començar la funció dibuixen els dos actors amb cinta adhesiva. Cada frase obre una porta, cada cartografia es converteix en una metàfora, tot és interpretable segons el personatge, res és objectiu. “Els mapes sempre prenen partit”, i a partir d’aquí, reflexionar, que després de la funció queda molta feina per fer.

stats