L'ESCANDALLL
Cultura 23/09/2017

Carn que creix

Tot i que analitzats podrien semblar tòpics, en realitat és una manera de dibuixar-los de manera més que fidedigna. Són de carn i ossos

i
J. A. Mendiola
3 min
La història del grup de set joves i l’antiga propietària de la casa que habiten parla de la pujada dels lloguers.

Teatre Principal.- Fa trenta anys els joves tenien vint anys. Avui tots han passat la trentena. O el que és el mateix, els problemes de joventut s’han retardat deu anys. Es compartia pis a l’època d’estudiants. Ara l’única manera d’abandonar la llar familiar no és altra que dividir les despeses entre coetanis. Però aquest supòsit era així fa poc temps. El gir dels darrers temps ha estat encara més gran i la proporcionalitat entre sous i lloguers ha fet més immenses les distàncies i impossible que els joves de trenta anys s’independitzin, que ja sabem que no està ben vist, però aquesta és una altra història. La d’aquest grup de set joves i l’antiga propietària de la casa que habiten, interpretats per Maria Bauçà, Aina Frau, Clara Ingold, Esther López, José Artero, Joan Tomàs Martínez, Joan Fullana i Diego Ingold, amb dramatúrgia signada pels tres darrers i dirigida per Joan Fullana i Diego Ingold, el que planteja és el problema de la pujada de lloguers. Ells comparteixen pis, però per poder pagar la darrera sacsejada del preu del lloguer per part del banc que es va quedar el pis de l’antiga propietària no tenen altre remei que augmentar fins a vint-i-tres el nombre d’inquilins, que són els quinze espectadors que hi caben per funció. Una funció que naturalment varia cada cop, perquè el públic forma part de l’obra i no té paràmetres interpretatius, però de ben segur que les tècniques d’improvisació sostingudes per un esquema argumental sòlid per part dels conductors de l’obra dona poques possibilitats que se’n vagi en orris. Divertida, ocurrent, corrosiva, ben treballada a tots els nivells, tant pel que fa a la història com pel que fa als personatges. Exagerada, però així i tot superada per la realitat. Impecable el traç de cada un dels personatges. Tot i que analitzats podrien semblar tòpics, en realitat és una manera de dibuixar-los de manera més que fidedigna. Són de carn i ossos.

P.S. Dues coses: 1.- El que no sembla tan lògic és que, tenint un ‘teatre’ que costa tres milions d’euros a l’any, l’obra seleccionada dins els nous llenguatges s’hagi de representar a fora. 2.- Que per a nous llenguatges s’hagi triat la fórmula que el 2005, a Buenos Aires, Claudio Tolcachir va inventar a manera de subsistència i que José Martret va traslladar a La casa de la portera fa sis anys o que fa no sé quants que existeixi el microteatre a llocs inversemblants o a bars, crec que la ubicació no és gaire adient, perquè de nou no en té massa. En tot cas s’hauria de dir ‘Diferents llenguatges’.

Teatre Lliure.- Més carn que creix. Més o menys de la mateixa fornada que els anteriors, els joves del Lliure tornen a donar mostres de les seves possibilitats a les ordres de Pau Carrió, el mateix que els va dirigir a Victòria, versió K de l’ Enric V de Shakespeare, però el seu currículum és més extens i el seu futur de vertigen. Un altre ‘shakespeare’, Nit de Reis, amb un subtítol clarificador (o el que vulguis ) i presència mallorquina, Júlia Truyol, amb qui sé que mai no podré ser ni mínimament objectiu, però per allà on ha arribat queda clar que és una actriu que té al seu abast el que vulgui. Tan sols ho ha d’agafar, i això no és fàcil. Tot i això, no destaca, o el que és el mateix, estan tots a l’altura que tan sols assoleixen els més grans. És clar que tots ells també estan destinats a la glòria, encara que és sabut que el camí de la glòria ni és recte ni té dreceres. Música en directe, humor, amor, embolics, transvestisme… i moltes coses més. Tan sols un petit problema. Començar tan amunt té riscos i a la part central de l’obra es munta un petit bucle que es desfà de seguida i torna a pujar fins al més alt. La trama és difícil de creure, la manera de posar-la sobre l’escenari increïble, que no vol dir el mateix, però així i tot el que més em va impactar va ser el treball dels actors i les actrius que formen el repartiment, impressionants.

stats