04/11/2016

Comèdies?

3 min
El test, de Jordi Vellejo, podria semblar tans sols una comèdia amb tresillo i dues parelles que faran que la cosa es compliqui.

Teatre de Manacor.- Boom, boom, boom, de Xavi Morató, dirigida per Joan Manel Albinyana i interpretada per Salvador Miralles, Biel Bisquerra i Joan Manel Vadell, podria semblar una comèdia. De fet, comença com una mena de comèdia esbojarrada, en què tots els protagonistes són una caricatura. Tres betzols dins un soterrani tronat. Un cantant d’èxit, o no tant (Salvador Miralles), i dos hipotètics periodistes (Bisquerra i Vadell), que, en realitat, són un professor d’història expulsat del col·legi on impartia classes i un home comú a qui han ‘expulsat’ de casa seva per la lletra d’una cançó del cantant, amb el títol que dóna nom a l’obra, Boom, boom, boom, i que arrodoneix magníficament el final.

En realitat, no és una entrevista, és un segrest. L’obra de Morató dóna girs cada cop més contundents, ben mesurats, fins que arriba a un final brutal, esgarrifant, que deixa poc espai per al somriure i que, per descomptat, no té res a veure amb les primeres pinzellades de l’obra. Unes pinzellades inicials que fins i tot et fan pensar allò d’“on m’he ficat?”. Però cap problema, amb l’aparició de la pregunta “epicúria o estoica?” es produeix la primera cucavela argumental i tot es posa al seu lloc. La història se centra i agafa altura. Comença la successió de matisos en els personatges, menys en el cas del cantant, un babau, més curt que la màniga d’un guardapits. I al davant, l’home corrent i l’intransigent intel·lectual, disposat a matar el cantant per fer un favor a la humanitat.

Això per començar, perquè la cosa s’embruta de valent i ho fa de manera acurada, sense brusquedats. De fet, el component humorístic no desapareix mai per complet, gràcies al personatge del cantant, que Miralles broda. D’altra banda, Vadell és l’home corrent. En realitat, tot i ser l’inductor de la venjança, li fuig indiscutiblement de les mans. No volia arribar tan lluny i Vadell en fa una metamorfosi molt creïble. Era tan sols una idea llançada al vol que el professor s’ha fet seva, corregida i augmentada. Biel Bisquerra no aconsegueix dominar el personatge del professor, no tot és responsabilitat seva, i això que té tantes possibilitats sobre el paper com ingredients sobre l’escenari. La seva intervenció comença apuntant molt amunt, però després abaixa massa el llistó de la seva intel·lectualitat, queda amb pocs arguments de pes i no és capaç de passar del primer esgraó, que no és el que li correspon.

D’altra banda, hi ha un parell de canvis de vestuari que no s’entenen gaire. Ell no és un pinxo, és un professor i no cal aparèixer en samarreta imperi, com si es tractàs d’un tòpic sicari de pel·lícula de sèrie B. La seva evolució no necessita subratllats estètics ni canvis de vestuari, perquè no hi ha cap salt en el temps que ho propiciï. Tot i així, és una peça prou interessant per recomanar-la.

Auditori de Manacor.- El test, de Jordi Vallejo, dirigida per Cristina Clemente i interpretada per David Bagés, Dolo Beltrán, David Vert i Mima Riera, també podria semblar tan sols una comèdia amb tresillo i dues parelles protagonistes que, lògicament, en el transcurs d’un sopar convencional, faran que la cosa es vagi complicant. Però va molt més enllà. L’estructura podríem dir que és clàssica, amb el perill que això comporta. Però tampoc no és això, tot i que l’embolic (no menys clàssic) també hi fa acte de presència. D’alguna manera, tot és un McGuffin, l’excusa argumental per fer un retrat de la condició humana amb una senzilla pregunta, la del test: “Què triaríeu, cent mil euros ara mateix o un milió d’aquí a deu anys?”. A partir d’aquí, tot un seguit de variacions argumentals que no deixa cap dels protagonistes gaire ben parat i que, d’alguna manera, serveixen de mirall en què ens podem veure reflectits en un moment o altre, sense perdre el somriure, perquè sempre pensam que parlen d’algú altre. El ritme és vertiginós, les situacions són tan divertides com complexes, el bessó amb moltes calories; les interpretacions són impecables; els silencis, devastadors, i la resposta al test... que cadascú decideixi la seva, que segur que no serà la que proposa l’obra.

stats