Contemporània, clàssica... eclèctica
Teatre Principal.- Tot un esdeveniment l’estrena a Mallorca de María Moliner, d’Antoni Parera Fons, una òpera, contemporània, clàssica... eclèctica. Gran encert per part del teatre Principal, per moltes i variades raons. En qualsevol cas era de justícia programar-la i, a més, i sens dubte, ha estat el millor muntatge d’aquesta temporada amb molta diferència. El retrat d’una dona que va rompre motlles, que potser, “a priori”, li mancaven vímets dramàtics, però sobre l’escenari el llibret de Lucía Vilanova li treu el màxim profit possible i en tot moment la història biografiada i documentada té volum i força suficient perquè no es perdi l’interès de la narració. Un factor important, el de la teatralitat, amb els seus ritmes, amb el moviment dels actors, amb un fil conductor sòlid i amb una interpretació dramàtica que faci que ens arribi el personatge. I María Moliner, encarnada per María José Montiel, arriba i fa creïble la metamorfosi de la protagonista absoluta. Gairebé ni un minut fora d’escena, que naturalment representa un esforç majúscul tant vocal com dramàtic. I la soprano ho posa tot en un paper que segurament guardarà amb cura al seu prestatge de favorits, ja no tan sols per les dificultats i la gran quantitat de registres que requereix, sinó perquè si aquesta òpera segueix rodolant pels escenaris, ella, la seva interpretació, en serà la referència.
No serà senzill que rodoli. Promocionar un producte d’aquestes característiques és complicat, i fora d’Espanya molt més. Però sobretot dins el món de l’òpera els clàssics tenen un pes específic difícilment superable en prestigi, tot i que no és fàcil trobar arguments que no siguin convencionals. Per això, l’únic avantatge dels contemporanis és la teatralitat, la història, que, per una altra banda, augmenta els recitatius en detriment de la música i ens trobam de bell nou amb el conflicte. A una altra cosa. María Moliner, produïda pel Teatro de la Zarzuela de Madrid, i amb Paco Azorín com a director d’escena i escenògraf, també és un gran espectacle. Estèticament impecable, modern i útil, fins i tot alguns moments una mica massa, com per exemple amb la utilització videogràfica, que subratlla l’acció, però també és cert que el fet que el vídeo sigui un enregistrament en directe i a la vista de bona part dels espectadors el converteix en un element addicional prou interessant.
Pel que fa a la part musical, Antoni Parera Fons, a qui si abans de María Moliner li tenia admiració, aquesta ha augmentat exponencialment, ha construït un magma musical no tan sols variat, on el piano d’alguna manera n’és el fil conductor i artífex de la consistència entre la música i les paraules. Dins la partitura hi conviuen harmonioses atonalitats amb subtils melodies, fins a acabar amb un fortíssim impressionant i sens dubte clàssic. Per la seva banda, María José Montiel, i com ja havia dit, està sublim en general, homogènia en la seva inabastable intervenció, eficaç en els recitatius, captivadora en els pianissimos... José Julián Frontal, en el paper de Fernando, resol millor la part dramàtica que la musical, amb la sensació que no es trobava còmode en la tessitura. Contundent Isabel Rey com a inspectora i correcta com a Carmen Conde... i així arribam al cor, que funcionà a l’altura de l’espectacle, de la mateixa manera que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Cristóbal Soler amb senzilla subtilesa, per arrodonir una gran festa teatral, musical i documental. El personatge s’ho paga.
