Cultura 01/04/2017

Emoció per Passió

Bach va compondre la seva Passió segons Sant Joan perquè s’interpretàs la vigília del Divendres Sant

i
J. A. Mendiola
3 min
Estudium Aureum sonà de meravella amb l’atmosfera precisa que flueix de la història.

Auditòrium del Conservatori.- Bach va compondre la seva Passió segons Sant Joan perquè s’interpretàs la vigília del Divendres Sant. La tradició, aquesta i tantes altres, ha passat a millor vida i Bach no la necessita per ser interpretat. Ell també ha traspassat tots els límits de la tradició i les seves passions, Passions, han passat a ser emocions en si mateixes, més enllà del que representen i on estan emmarcades. És evident que ja no és tan sols música sacra, com la va concebre Bach. Potser no són òperes, com assegura John Elliot Gardiner a la ‘bíblica’ La música en el castell del cel, però, si veim les dramatitzacions que ha fet Peter Sellars amb la Berliner Philharmoniker i Simon Rattle al capdavant, que em va descobrir un amic fa poc, queda clar que s’hi acosten de valent. Sobretot, no oblidem que els protagonistes de la Johannespassion són l’evangelista, Jesús, Pilat, Simó Pere... Una confrontació entre bons i dolents, una història narrada dins els cànons més clàssics. I, per una altra banda, amb unes característiques que la fan tan original com dramàticament ambiciosa. També singular en el seu temps, tot i que durant molts d’anys passà per ser la germana pobra de la Passió segons Sant Mateu, potser perquè l’estructura argumental era més homogènia, completament escrita per Picander (Christian Friedrich Henrici), i no una mena de ‘copiar-afegir’, resolt a la perfecció, que d’alguna manera és la de Sant Joan. En qualsevol cas, també aquesta circumstància ha quedat relegada a l’oblit, perquè, com la va definir Schumann, es tracta d’una composició “radical, enèrgica, poètica”. N’és una bona prova, que elimina qualsevol dubte, la introducció orquestral, impressionant, contundent, tot seguit per una entrada coral amb el Herr unser Herrscher, que posa el llistó molt amunt i no l’abaixa en cap moment. I així fins al final.

Ponseti, a més del risc i el valor d’interpretar La passió segons Sant Joan, ho fa amb un valor afegit, la utilització d’instruments barrocs “per donar el color i l’ atrezzo sonor adequat”, com diu al programa de mà. Així podem escoltar instruments barrocs poc habituals, com el violó de gamba que fa sonar Xisco Aguiló, la viola de gamba de Ventura Rico, els oboès da cacera de Pedro Castro i Jacobo Díaz o el fagot de Pere Casellas. A l’obligat orgue i al clavecí, hi poguérem escoltar Bartomeu Tur, a més dels violins i les violes habituals amb Ramon Andreu al capdavant. Varen sonar de meravella, aconseguint l’atmosfera precisa que flueix de la història. De manera similar podem qualificar la feina del cor, gens senzilla, per l’amalgama de cromatismes de la composició, que obliga a exhibir gran quantitat registres. Superb. Pel que fa als solistes, Antonio Aragón tenia el paper més dur, el d’evangelista, ja no tan sols per maratonià, que ho és, sinó perquè també necessita una paleta immensa i un no sempre té el millor dia, tot i l’esforç que requereix. Pau Bordas va fer un Pilat impecable, com Elías Benito en el paper de Jesús o una Immaculada del Valle que ja havia exhibit les seves possibilitats en el concert anterior dedicat a Arvo Pärt. Tot plegat, una delícia a teatre ple, com si els espectadors sabessin que seria alguna cosa especial. I ho va ser. També vull dir que hi ha un apartat molt millorable, la imprescindible dramatúrgia. Una mica descuidada i de solució senzilla, massa entrades i sortides innecessàries dels solistes, que l’únic que aconsegueixen és interrompre la narració, esmicolant l’esperit que brolla de la música. Menys és més. Sempre.

stats