Opinió 17/11/2013

Espectacle total

i
J. A. Mendiola
3 min

Teatro Real. The Indian Queen és un espectacle de Peter Sellars basat en una semiòpera de Henry Purcell que no va poder acabar. Així de senzill. El peculiar i brillant Sellars hi ha afegit altres composicions del compositor anglès i ho ha adornat amb textos de l'escriptora nicaragüenca Rosa Aguilar. Per altra banda dirigida per un director indiscutible i que un cop més donà una lliçó de personalitat, Teodor Currentzis, amb l'orquestra i cor de l'Òpera de Perm, de dimensions reduïdes, que foren una delícia en tots els aspectes: joc de veus impecable, pràcticament sempre en pianíssims, so arrodonit per part d'una orquestra tan precisa com viva, encara que el més original és la utilització d'instruments tan peculiars i poc freqüents com l'arxillaüt, entre d'altres. L'escenografia, a càrrec de l'artista californià Gronk, tot fet a còpia de llenços expressionistes, tan senzilla com eficaç; sense oblidar la il·luminació de James F. Ingalls, fonamental per aconseguir l'ambient i la força de totes i cadascuna de les situacions. I si això és òpera, que ho és, hem de parlar de les veus. I la primera que apareix és la del contratenor coreà Vince Yi, d'una bellesa que no admet discussió. Però no és l'única veu que et fa recórrer una sensació més enllà del plaer, totes compensades, perquè a The Indian Queen tots tenen el seu moment vocal de glòria, com Julia Bullock en el paper de Teculihuatzin o Noah Stewart com Don Pedro de Alvarado o.... Però també hi ha una veu que narra situacions, sensacions, pensaments... la de Maritxell Carrero, com Leonor. Em semblà una troballa que anés narrant els esdeveniments des del personatge que té al costat. Del cos de ball, que habitualment, per molt clàssic i "obligat" que sigui, em fa una mica de nosa, tot al contrari: perfectament imbricat en la narració. Ja tenim tot un seguit d'individualitats que freguen la bellesa extrema, sempre dins el bull inigualable de Henry Purcell. Idò a tot plegat ni li sobra ni li falta res. Tot perfecte, impecable, un espectacle total. No agradà a alguns que durés massa, gairebé quatre hores, però sobretot ofengué que el tàndem Sellars/Mortier fes ostentació de les barbaritats, contrastades, que practicaren els conqueridors nacionals en el seu afany 'evangelitzador'. Què hi farem? Una situació divertida: a manca de referents, el públic no sabia si fer mamballetes o no. I què feia? Aprofitava per tossir.

Teatro Español. Tirano Banderas , meravellosa novel·la de don Ramón del Valle-Inclán, arriba un altre cop als escenaris. Circumstància que mai no he entès, com si don Ramón no tingués prou obres de teatre com per reconvertir una novel·la gens teatral en una llista de personatges que naturalment, i ara menys que mai, no tenen cabuda sobre un escenari. En la versió d'Oriol Broggi nou actors donen vida a quaranta-set personatges, un d'ells afegit, com és l'escriptor mateix, del tot innecessari. L'únic que no fa dos papers és Emilio Echevarría, Santos Banderas. I Santos Banderas és sempre el gran problema, que difícilment es pot semblar al Tirano que cada un dels lectors tenim al cap, ni per descomptat el que va imaginar Valle-Inclán. Bona voluntat, millors intencions, escàs pressupost i la intenció per part de Broggi de posar-hi més Valle que Tirano. No sé si és una bona opció.

Manacor. El rei Borni, escrita i dirigida per Marc Crehuet, planteja la possibilitat d'un encontre entre un manifestant víctima dels mossos i el mosso causant de la pèrdua de l'ull del manifestant. La veritat és que el punt de partida té gràcia, com també la té la presentació dels quatre protagonistes. A partir d'aquí, la situació, una comèdia, perd consistència i deriva cap a una irregularitat que fa malbé el conjunt.

Ocimax. Aïda des de la parisenca La Bastille. Un luxe poder veure òpera d'altres parts del món en directe. Un èxit de públic, dues sales gairebé plenes. Fantàstica Oksana Dyka com Aida, Giacomo Prestia en el paper de Ramfis i magnífic Sergey Murzaev com Amonasro, L'orquestra i cors de l'òpera de París, dirigida per Philippe Jordan i Patrick Marie . Tot de primera línia si no hagués estat per l'excessiva i fallera posada en escena a càrrec d'Olivier Py. Mai no es pot tenir tot.

stats