Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Extraordinari

Concert extraordinari a la sala Mozart de l'Auditòrium. Extraordinari, que en aquest cas no és un qualificatiu en positiu, perquè dissortadament era un concert que hauria estat molt millor que no s'hagués hagut de fer. El títol ho diu tot: 'Recital de piano Hao Zi Yoh. En memòria d'Antònia Fluxà'. Dit això són clares les raons per les quals hauria estat molt millor poder fruir de la música de la jove pianista malàisia, nascuda el 1995, en altres circumstàncies. Antònia Fluxà va ser el cor i l'ànima del Concurs de Piano Palma Rotary Ramon Llull i el més desitjable, segurament també per part d'ella mateixa, seria que continuàs, i així ho faig palès. Però, en qualsevol cas, mai no podrà ser el mateix.

L'encarregada de posar la música i els honors va ser la guanyadora del concurs en qüestió l'any 2013, amb un programa molt variat, com és el fet de començar amb Bach, continuar amb Schumann i finalitzar amb Albéniz. Del primer n'interpretà la 'Partita núm. 4 en D major BWV 828', potser una de les més complicades pel que fa a l'execució, i Hao Zi Yoh va fer una demostració de respecte cap al mestre d'Eisenach amb una peça que fins a principi del segle passat no va veure la llum. Es tracta d'una d'aquestes composicions que Bach segurament va deixar oblidades en un calaix, perquè ell mai no se'n preocupava de l'edició. Una prova de la seva versatilitat, ja que no resulta gens senzill agermanar aquestes partites, ni tan sols a les suites franceses o angleses. De fet, en algun moment es varen qualificar, sense gaire sentit ni cap raó musical, com a suites alemanyes. La pianista va complir de manera molt acadèmica, que és la manera més eficaç d'interpretar Bach.

De Robert Schumann, home turmentat que va cercar incansablement la innovació, en va interpretar la peça més senzilla, com són ara les 'Kinderszenen' (escenes infantils), que ell mateix en un principi havia batejat com a "peces senzilles" i en les quals podem trobar uns dels moments musicals més coneguts del compositor, com és l'escena número 7, el molt famós Träumerei. Amic de Wagner, amic de Liszt, també coetani, com també ho era de Mendelssohn, de Chopin o de Verdi. És clar que no ho tenia fàcil per destacar per sobre dels esmentats, ni tan sols per sobre de la seva esposa, pianista molt famosa i reconeguda. I el concert va apujar l'interès, per ser més alegre i reconeixible. Sense cap mena de dificultat, Hao Zi Yoh va treure endavant les 13 peces que finalment varen formar part de la composició de les 30 que inicialment havia compost Schumann. No vaig entendre gaire per què en el programa de mà estaven en anglès.

Per finalitzar, el quadern número 2 de la 'Suite Iberia' d'Isaac Albéniz, que també anunciaven en anglès i de la qual deia el mateix compositor que havia posat tantes notes que era impossible tocar-la, però que no podia prescindir de cap perquè totes tenien sentit. Hao Zi Yoh va exhibir tot el seu talent fins al punt que, després de 'Rondeña', el públic no va poder evitar un aplaudiment en fals, que no es va repetir després d''Almeria', i l'esclafit es va produir després del tercer moviment, 'Triana'. Una autèntica lliçó de com convertir la música popular en culta sense perdre ni un gram del seu origen. Un bon final per a un concert que, entre moltes altres coses, va resultar entranyable.