Publicitat
Publicitat

Haochen Zhang, del bo al millor

Auditòrium.- Immillorable celebració del XX aniversari d’Euromúsica Producciones, en benefici de l’organització Mallorca sense Fam. Concert de piano a càrrec del solista xinès Haochen Zhang (1990) -la data de naixement és important-, amb un programa variat, des de Leos Janacek fins a Alberto Evaristo Ginasterra, passant per Schumann, Beethoven i Scriabin. Pràcticament una passejada de dos segles per la història de la música.

M’hauria agradat dedicar bona part d’aquest observatori a la figura del primer, de Leos Janacek, de qui Haochen Zhang havia triat l’única sonata per a piano (les seves sonates són habitualment per a violí i piano) del compositor txec, en mi bemoll major, i a partir d’aquí parlar, naturalment i entre d’altres, de Jenufa, òpera de 1904 amb llibret del mateix Janacek, entre d’altres òperes que hom li agradaria passessin a formar part més habitual dels repertoris convencionals. Una mena de reivindicació d’un compositor d’una qualitat indiscutible.

Però Leos Janacek va ser tan sols un aperitiu dels que ens esperava, perquè tot seguit Zhang interpretà la Kreisleriana Op. 16, un conjunt de vuit peces per a piano de Robert Schumann, dedicades a Frederic Chopin i titulades així en clara al·lusió al personatge d’E.T.A. Hoffmann, Johannes Kreisler. Com el mateix personatge, la peça vessa tot un ventall de possibilitats, que el solista va anar desgranant, ara suaument, ara amb intensitat, però sempre amb la delicadesa del virtuós. Tan és així que prest vaig haver oblidat la sonata que Janacek va compondre en un dels seus millors moments.

A la segona part, Beethoven, amb la Sonata núm. 26, com la del txec, en mi bemoll major, op. 81, titulada Les adieux, en record de la fugida del seu mecenes, l’arxiduc Rodolf, davant l’entrada de les tropes napoleòniques. La dificultat d’aquesta peça s’incrementa en el tercer moviment, que Beethoven anomenà Das Wiedersehen, i Zhang es va lluir de valent.

Exhibició

Velocitat, intensitat i precisió és el que va demostrar el solista, tota una exhibició de virtuosisme, davant un púbic que ja ens havíem rendit davant l’evidència des de feia una bona estona. No era un bon concert de piano, anava una mica més enllà, sense floritures ni gratuïtats exhibicionistes, amb una solvència fora de cap dubte, amb la música per davant i per damunt l’intèrpret, però traspassant la línia que delimita el que és bo del millor.

Mancaven encara dues peces, ambdues de dos compositors més contemporanis, com Alexandre Skriabin, de qui oferí el poema Op. 69. Aquest pianista i compositor rus gairebé mai no va poder, ni segurament ho va voler, evitar les influències de Liszt i Chopin.

Per acabar, Haochen Zhang interpretà la Sonata núm. 1 op. 22 del compositor argentí Alberto Evaristo Ginastera (1916-1983), un altre indiscutible que segur que amb els anys anirà pujant escalons en la seva consideració pel que fa als programes dels millors pianistes del món. Un altre cop una exhibició del domini de l’instrument en tots els seus estils.

Varen arribar els bis, després dels aplaudiments del respectable. I el solista ens va delectar amb un Liszt, com no podia ser d’altra manera, Grandes Études de Paganini, núm. 3 en sol sostingut menor. Una autèntica meravella, una altra, per concloure un concert de primera divisió.