La flauta màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, va ser l’encarregada de tancar la temporada anterior i d’obrir la que comença al Liceu. El mateix muntatge, el de Suzanne Andrade i Barrie Kosky, de la Komische Oper Berlin. Un muntatge que tan sols mereix un adjectiu, inoblidable. Una pantalla on es projecten imatges animades amb les quals els cantants interactuen de principi a fi, que fa que potser en veiem algun altre de millor, però tan imaginatiu com aquest serà difícil. Un homenatge al cinema mut, amb personatges coneguts de sobres, que fa que Papageno ens recordi Buster Keaton, Pamina a Louise Brooks, Monostatos a Nosferatu, Sarastro a Abraham Lincoln i la Reina de la Nit una aranya immensa, que a mi em va fer veure la de Louise Bourgeois que llueix al Guggenheim i a la qual l’autora anomenà Mamà. Algunes llicències, com per exemple que la part parlada, que no és poca, perquè La flauta màgica és una singspiel, ha estat suprimida i és projecta a la gran pantalla com el cinema mut, acompanyada de dues fantasies, també de Mozart (Kv 397 i Kv 475), interpretades per Pau Casan en un pianoforte amplificat. Si s’ha pogut escoltar aquesta òpera no poques vegades sense els passatges parlats, el que no és tan habitual és suprimir-ne el duo de sacerdots, Bewahret Euch, que n’ha desaparegut sense que se sàpiga gaire bé per què. La lectura és més senzilla del que és habitual, que no ximple. Però la iconografia maçònica i la psicoanalítica han donat pas al conte de fades, llimant maniqueismes, fins al punt que la Reina de la Nit resulta una mare que vol recuperar la seva filla, Pamina. També la relació entre Sarastro i Pamina hi queda diluïda, d’aquesta manera, i potser ben bé com li hagués agradat al compositor, ja que ningú no és mai únicament dolent.
El ritme hi resulta vertiginós i d’una precisió tan inexorable com imprescindible perquè tot funcioni de manera eficaç. Sense la conjunció perfecta entre actors i animació, segur que parlaríem de fracàs d’aquesta versió de La flauta màgica. No sé si és bo o dolent, però el cert i segur és que les veus passen a un segon pla. De fet, aquest muntatge potser seria impossible amb veus de primer ordre; per tant, el que han fet, amb cura i èxit, ha estat cercar l’homogeneïtat en el repartiment, amb un petit decalatge en Johannes Dunz, en el paper de Monostatos/Nosferatu, una mica per davall de la resta. Molt correcta Olga Pudova en la hiperfamosa Der Hölle Rache de la Reina de la Nit, que arribà als sobreaguts amb naturalitat, encara que potser mancà una mica de dramatisme al seu personatge, segurament perquè enfilar-se a no sé quants metres fa molt més difícils els matisos. Rotund i convincent, Dimitry Ivaschenko, com a Sarastro, en el In diesen heil’gen Hallen. Richard Sveda interpretà un Papageno divertit i amb bona coloratura, de la mateixa manera que Jussi Myllys va fer un Tamino ben adequat al paper, sense alts ni baixos en la interpretació. Ach ich fühls és l’ària per excel·lència de Pamina, interpretada per Maureen McKay, i se’n va sortir per la part alta. Però, sobretot, no era gens senzill transmetre la senzillesa de la història, podades les segones lectures, i això sí que es transmetia a un públic que s’ho passava d’allò més bé. També molt adient Antonello Manacorda, bon ritme, ritme ràpid, més del que és habitual i fins i tot en l’obertura, que segurament hauria fet les delícies del compositor, a qui habitualment rebaixen el ritme amb què la va concebre i escriure. En conjunt, un espectacle rodó, que no dona treva i passa com una exhalació.
