05/11/2016

Ken Loach, encara plouen pedres

3 min
Jo, Daniel Blake és la darrera pel·lícula de Ken Loach.

Fins fa dos dies a la cartellera de Ciutat podíem veure la darrera pel·lícula d’Stephen Frears, Florence Foster Jenkins, la història de la milionària novaiorquesa que volia ser cantant d’òpera. M’havia quedat al tinter, entre d’altres coses, per la senzilla raó que no em va interessar gens, tot i que sobre el paper havia de ser al contrari, pel director, pels protagonistes, Meryl Streep i Hugh Grant, i pel personatge biografiat. Amb l’estrena de Jo, Daniel Blake de Ken Loach vaig pensar a fer un paper sobre com s’havien desenvolupat dues carreres que en principi pareixien condemnades a anar de la mà de per vida. Vaig recordar els inicis d’ambdós. El primer amb La meva preciosa bugaderia i Obre’t d’orelles, que parlaven del submón de la classe baixa anglesa; el segon amb Agenda oculta, que ho feia de les clavegueres del poder i del govern de Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, com a diana o Plovent pedres, dos anys després, en què el protagonista, un aturat, fa tot el possible i més perquè la seva filla pugui combregar amb un vestit com cal, i un altre cop la política conservadora amb John Major al capdavant en el punt de mira, que era una manera d’explicar com eren les condicions de vida de la classe treballadora. Està clar que les seves obres han quedat tan allunyades, tant estèticament com argumentalment, que es fa impossible establir paral·lelismes entre qui pareixien destinats a ser els successors de Karel Reissz o de Tony Richardson i companyia, aquells joves irats que encapçalaren el Free Cinema de principis dels anys cinquanta. Això no resta mèrit al director de ‘Les amistats perilloses’, tan sols deixa palès que el seu univers era més ampli, que no millor, que el de Ken Loach.

Ken Loach, per la seva banda, deu trobar que encara hi ha moltes històries per contar sobre les víctimes del capitalisme salvatge, que no val mirar cap a l’altre costat amb el que està passant, que cal donar veu a una majoria de protagonistes silenciosos de la història contemporània, perquè no quedin en l’oblit o davall la catifa del cinema de triomfadors del somni americà, que no hi ha dubte que existeixen, però que són excepció. El cinema de Loach també parla d’herois, dels que viuen a ras de terra, dins l’anonimat del qual ha volgut treure el protagonista de la seva darrera pel·lícula, que encara no sabem si ho serà definitivament. Circumstància que tampoc no va revelar quan va rebre la Palma d’Or a la darrera edició del festival per Jo, Daniel Blake. Cinema proletari, estri polític per desemmascarar i denunciar tot un seguit de situacions que per col·loquials han deixat de tenir interès social, per lluitar precisament contra aquest “això és el que hi ha”, contra la resignació davant causes injustes, contra la burocràcia al servei del poder. No és una història real la que protagonitzen Hayley Squires i el famós còmic David Johns: una jove amb dos fills que viu de la caritat institucional, de l’ajuda social, i un fuster a qui un atac de cor l’ha deixat fora del mercat de treball i que no és capaç d’esbrinar qui, com i on el poden declarar inútil o fer que cobri l’atur per la quantitat de papers que ha d’aportar i que es contradiuen uns amb els altres. Segurament un documental com aquell Cathy come home, amb el qual s’inicià en el món del cinema, hauria estat més definitiu, sense càrrega dramàtica, però segur que hauria estat fins i tot més difícil que per Daniel Blake cobrar qualsevol tipus de prestació per no acabar en la misèria. Potser el cinema de Ken Loach sigui sempre el mateix, però vist el que hi ha i la que es prepara està clar que és més imprescindible que mai, perquè encara cauen pedres, i cada cop més grosses.

stats