Publicitat
Publicitat

Les Labèque. Cap. I

"Tot just Pablo Mielgo va aterrar a la Simfònica, ja un altre cop dessalada, una de les primeres coses de les quals va parlar va ser de la possibilitat que grans figures del món de la música participarien en l’orquestra de manera habitual"

Tot just Pablo Mielgo va aterrar a la Simfònica, ja un altre cop dessalada, una de les primeres coses de les quals va parlar va ser de la possibilitat que grans figures del món de la música participarien en l’orquestra de manera habitual, entre les quals figuraven les germanes Labèque i Juan Diego Flórez. Ja els tenim aquí. Les primeres varen ser les protagonistes del primer concert del cicle ‘Estius simfònics’ del castell de Bellver i el tenor peruà té prevista la seva actuació, dins el mateix cicle, encara que a l’Auditòrium, el proper 9 d’agost. Queda clar que la Simfònica ha pujat un nou escaló, sobretot pel que fa als usuaris locals, ja que ja havia acompanyat el tenor peruà en un recital de característiques semblants el passat gener al Teatro Real. Pel que fa al primer concert del cicle estiuenc, ple a rebentar com gairebé sempre, i molt més per contemplar l’espectacle Labèque, que ho és. Però abans de començar amb la llista de ponderacions, una petita observació de caire total i absolutament subjectiva. Si agafam la llista de gravacions o concerts que les germanes han ofert al llarg de la seva carrera, particularment, molt particularment, m’hauria agradat més un programa, ni millor ni pitjor, tan sols una mica més peculiar que el Concert per a dos pianos núm. 10 en Mi bemoll major K.365, com per exemple un Arvo Pärt, un Cage... Dit això, tan sols veure-les aparèixer ja és tot un espectacle, si més no una cosa diferent, aquesta sensació que va més enllà del concert, de la música. Així va ser. La seva interpretació de Mozart no va ser acadèmica i, per tant, un valor afegit. La seva manera d’interpretar-lo tenia aquest punt de personalitat que sempre hi posen els músics que formen part de l’excepció, i Katia i Marielle Labèque està clar que estan dins aquest grup. Aplaudiments a la finalització d’aquest concert de joventut, vint anys, del geni de Salzburg, que, mira per on, el va compondre amb la intenció d’interpretar-lo amb la seva germana Nannerl. Tornam a les mamballetes, incloses les de Pablo Mielgo, que amb cara de satisfet i assegut entre l’orquestra demanava el bis de rigor. Va ser una petita part de la versió d’Irwin Kostal, orquestrador de la partitura original, de West Side Story. Tot un espectacle i tota una demostració de virtuosisme compartit que naturalment va pujar el nivell de la seva actuació i que les obligà a un nou bis, un Ragtime, amb el qual va concloure la primera part del concert.

Ja tan sols amb l’orquestra, vàrem poder gaudir de set moviments, tan sols musicals, dels catorze que formen el Somni d’una nit d’estiu, de Felix Mendelssohn. Una eclèctica i variada composició que inclou l’Obertura, una peça de quan tenia desset anys i la Música incidental, que conclou amb una de les més famoses marxes nupcials de la història i que va servir, un cop més, per mostrar totes les possibilitats d’una orquestra que funciona com un rellotge, amb un Pablo Mielgo que li va donar un aire vibrant i encisador i que va fer les delícies del públic assistent, conscient que estava davant un concert especial, de primera divisió.

PS: Pel que fa al programa de mà, es veu que està fet a corre-cuita, amb algunes faltes d’ortografia i fins i tot accents en el nom de les protagonistes principals. I pel que fa a l’assistència d’autoritats, tampoc no varen saber fer un gest significatiu que estan amb l’orquestra. Una llàstima. Era una bona oportunitat de mostrar el canvi de tarannà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT