Un cop més, Formentor Sunset Classics ha donat el cop damunt la taula. Únic concert d'aquest any a Espanya del pianista més famós i reconegut del moment, Lang Lang (Shenyang, 1982). Tot un esdeveniment que deixa clara la vocació del grup empresarial. Set-centes persones ompliren l'aforament del marc incomparable que tots els artistes valoren en el seu petit discurs. I el pianista xinès no va ser una excepció. Pel que fa al meu cas, sempre havia pensat que mai no veuria tocar aquest nin prodigi, que començà als tres anys, als cinc guanyà el seu primer concurs i féu el seu primer concert en públic, i des d'aleshores no ha deixat de meravellar en totes i en cadascuna de les seves intervencions arreu del món. Per tant, la sensació era d'una emoció fora mida, imagin que com la resta del públic. Per començar, un programa sobri, gens exhibicionista en el pitjor sentit de l'accepció, per deixar clar que el seu no és un número de circ, mostrant i demostrant la seva agilitat i rapidesa amb els dits. Lang Lang és un creador musical en el més ampli sentit del terme, un perfeccionista amb personalitat pròpia, un músic incommensurable que et deixa bocabadat des del primer moment en què posa les mans sobre el teclat. Parlant de sensacions, quan va aparèixer sobre l'escenari dels jardins de l'Hotel Formentor, em va recordar, i tampoc no sé gaire bé per què, Antony Hegarty, amb una petita salutació i amb la mirada i el sentiment posat al que vindria després, ja pensant en el concert i res més, que no va ser poca cosa. Seguint amb la seva mirada i gràcies a les grans pantalles que presidien ambdós angles de l'escenari, Lang Lang no va posar ni un sol cop els ulls sobre el teclat, com si aquest fos una continuació dels dits, i vaig pensar en els compositors clàssics que dejectaven els qui utilitzaven el piano per a les seves composicions. La música com si sortís de dins el cor. I així va ser la interpretació de la gran estrella mundial, des del cor, projectant sentiments, sensacions i colors cap al públic.
Deia que el programa va ser sobri, de la mateixa manera que la seva manera d'acariciar l'instrument, una comunió perfecta. Com si ja es tractàs d'un altre intèrpret, més mesurat, més centrat i manco exhibicionista, per no dir gens exhibicionista, de quan començà a rodolar pel món. Inicià el concert amb la variada composició de Txaikovski, 'Les estacions', dotze peces que et traslladen als dotze mesos de l'any, i per tant no s'entén gaire bé el títol. Però en qualsevol cas, un calidoscopi interpretatiu que d'alguna manera obliga el pianista a un continuat canvi de registre, que d'altra banda no permet moviments exagerats dels braços com a espectacle addicional a la partitura. Molt menys procliu a l'espectacularitat innecessària va ser la segona composició de la primera part, el 'Concert italià en fa major', de Johann Sebastian Bach, que requereix un major esforç per part del pianista perquè va ser composta per a clavecí de dos teclats i així donar la sensació de diferents instruments orquestrals. Perfecta l'execució per part de Lang Lang, gens afectat, fidel a l'original i sense perdre aquest aire de modernitat de les seves interpretacions. Molt més visual i, clar, espectacular i infinitament molt més dificultosa tècnicament va ser la segona part, amb els 'Quatre scherzos', una composició tan variada com eclèctica, amb què Lang Lang accentuà el seu indiscutible virtuosisme i ja definitivament deixà glaçat d'emocions i farcit de sensacions l'auditori. El bis de rigor, un i prou, el tercer moviment de la 'Sonata núm. 11 en la major', de Wolfgang Amadeus Mozart, la 'Marxa turca', una divertida delícia, ideal com a postres.
