L’epitafi i la morositat

Teatre Principal.- No va ser un bon homenatge als setanta anys de Joan Pons o als quaranta-cinc del Cor dels Amics de l’Òpera de Maó, que tampoc no va quedar gaire clar. Per començar no hi havia subtítols, que no poca gent reclamava al primer entremig. Tampoc no hi havia cap indicació de la durada dels tres actes ni, per descomptat, de les pauses. Per una altra banda, no gaire públic. La cosa és senzilla, des del teatre Principal es va vendre com una festa d’aniversari del baríton que diu que es va retirar fa vuit anys, però que no atura d’acomiadar-se del seu públic, oblidant que el repartiment que l’acompanyava, ara per ara, és molt més interessant, cosa que no fa que no valorem qui ha estat Joan Pons. Segurament s’hauria d’haver fet més ressò de la presència a la producció de cantants com Àngel Ódena o de Valeriano Lanchas, per posar els dos exemples més coneguts. La producció no era del Principal, era de la Fundació Menorquina de l’Òpera, amb la qual cosa no sabem qui n’és el responsable. Si fa no fa són petits detalls, però que d’alguna manera resten seriositat a tot plegat. El que és cert i segur és que si Joan Pons està retirat no ha de sortir a cantar, sense entrar en detalls per respecte a qui ha estat, una òpera tan exigent com és el Falstaff de Giuseppe Verdi. La darrera que va escriure Verdi amb llibret, un altre cop, d’Arrigo Boito, i un altre cop amb Shakespeare com a coartada. I no va començar malament amb el tour de force que pel protagonista implica el primer quart d’hora, fins que acaba amb el L’onore! Ladri!, la declaració de principis que ben bé podria ser el Credo de Iago. Per cert, els que saben d’això diuen que la tessitura de Iago hauria de ser la mateixa que la de Falstaff, amb la qual cosa ja ho pot anar preparant Ángel Ódena, que sí que va estar a l’altura de les circumstàncies da capo a fine i cantà un E sogno? O realtà impecable. De la mateixa manera, anava sobrat Valeriano Lanchas per cantar Pistola. Mrs. Alice la va cantar Jimping Li, de veu fresca, color. Per potència la de Huiling Zhu com a Meg, mentre que Enkelejda Shkoza com a Mrs. Quickly li va donar el to còmic amb la mesura exacta. Francisco Vas o David Astorga, una mica mancats de volum, però correctes. Qui va estar sublim va ser Lucrezia Drei, que ja en el Pst, pst, Nanetta va mostrar el seu talent amb un inabastable pianissimo que feia presagiar un fantàstic Su fil d’un soffio etesio, com així va ser, amb un cor femení que l’acompanyava una mica massa sec, mancat de la dolçor necessària. La Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, llevat d’algun petit detall d’excés de potència al principi, va donar al conjunt la comicitat i la intensitat que cada moment requeria. Hauria pogut ser un esdeveniment i va ser... un epitafi?

Teatro Real.- Deia Verdi que “un cantant que està pres de l’acció dramàtica, capficat en el paper que representa, mai no trobarà el to just...”. Potser fos així fa cent anys, però avui dia està ben clar que els cantants posen tant empriu a la veu com a la seva interpretació. Una bona prova va ser aquest muntatge de La clemenza di Tito, que per segona vegada posa en cartell el Teatro Real; la primera va ser el 2012. Una posada en escena, signada per Ursel i Karl-Ernst Herrmann, que potser sembli rompedora, ultramoderna, però que ha rodolat de la mà de Gerard Mortier, a qui va dedicat, des de fa més de vint anys i val a dir que manté tota la seva frescor i personalitat. Fins i tot diria que ha guanyat teatralitat sense perdre qualitat vocal, que no cal dir que resulta imprescindible. I això que el començament, sabent com es va desenvolupant la història, resulta una massa slapsitck, sense necessitat. De seguida tot es posa al seu lloc, tot just quan apareix per primer cop Tito, gran personatge, interpretat per Jeremy Ovenden, amb sobrietat, donant al personatge la profunditat que requereix, tot i no tenir potser la veu més idònia, massa blana. Deliciós el duet d’amor d’Annio i Servilia, que interpreten Sophie Harmsen i Sylvia Schwartz, entre d’altres, perquè Sophie Harmsen com a Annio és sens dubte el millor d’aquest muntatge, tant pel que fa a la veu com per la seva interpretació del personatge. Una veu ben articulada, mesurada i de rica coloratura. També brillà, encara que una mica més curta de potència, Monica Bacelli i el seu Sesto, que entre totes dues convertiren la història que Mozart va compondre per honorar Leopold II el dia de la seva generació en una autèntica lliçó de com fer d’home essent una dona. Vaig llegir que Christophe Rousset, el director musical i a càrrec del fortepiano que acompanyava els recitatius, ho havia fet amb morositat. Idò amb aquesta morositat el que es va guanyar va ser teatralitat.