Teatre Lliure. De nou Àlex Rigola torna a Roberto Bolaño i de nou resulta sorprenent, com va succeir quan va posar sobre l'escenari del Teatre Lliure la macronovel·la del mateix autor, 2666 , una autèntica demostració del domini del llenguatge teatral. De totes maneres, si algun dels capítols/novel·la em suscitava dubtes de com ho faria Rigola per teatralitzar-lo, aquest era el primer. Ho va fer de la manera més senzilla, sense cap més estri que una taula i dues cadires a cortina tancada. La veritat és que amb el conte "La policía de las ratas", inclòs dins el recull El gaucho insufrible , la possible solució dramàtica era tot un misteri, sobretot sabent que el protagonitzaven tan sols dos actors, Andreu Benito i Joan Carreras. Idò bé, Rigola es marca un mortal amb doble tirabuixó de la manera més ximple. Dues cadires d'oficina, dos micròfons, el cadàver d'una rata gegant i dos actors. Joan Carreras sempre fent el mateix paper, "Me llamo José, aunque la gente que me conoce me llama Pepe, y algunos, los que generalmente no me conocen bien o no tienen un trato familiar conmigo, me llaman Pepe el Tira". Així comença la narració de Bolaño, així comença l'obra de Rigola. Podríem continuar així fins al final. Rigola es limita, per dir-ho d'alguna manera, a fer que ambdós actors vagin dient el text sense variar-lo ni una coma. No cal dir que aquesta proposta és d'alt risc i bàsicament d'una confiança cega en els dos protagonistes. Si Carreras és tot el temps Pepe, Andreu Benito va fent els altres personatges, tots i cadascun d'ells, des del forense fins al vell ratolí blanc. No necessita res més, gairebé un parell de moviments sobre l'escenari, que tan sols llueix una bossa de sang i l'esmentada rata, el cos del delicte. I les paraules de Bolaño brollen amb eficàcia, amb intensitat, amb sentiment, cada cosa en el moment just. La translació del món del clavegueram al dels humans és un retrat cruel sense més necessitat que les paraules de Bolaño i la gran subtil interpretació dels actors. Dos actors i un text, pur teatre.
Teatre Romea. Vaig dir la setmana passada que parlaria de Roberto Romei, el director de Midsummer que es representava al Teatre del Mar, perquè també és el director de La nit just abans dels boscos , obra de la qual parlàvem arran de la conversa amb Rafel Duran, perquè ell l'havia dirigida amb Mingo Ràfols com a protagonista. I dèiem que després l'havia posada en escena el també citat avui Àlex Rigola, que encara que sent un monòleg havia utilitzat fins a sis actors, entre ells Andreu Benito, acompanyat per Josep M. Pou, Francesc Orella, Pere Arquillué, David Selvas i Jordi Bosch, quasi res, quasi tot. Al text de Bernard-Marie Koltès, Romei li ha donat bastant la volta i l'ha diguem-ne portada fins a una intemporal actualitat. Un únic actor, Óscar Muñoz, apareix al mig del carrer, i al mig del carrer comença la funció, després a una terrassa del mateix teatre, els darreres de l'escenari i acaba al dissimulat camerino. Comença molt amunt, impressionant, però el tarannà col·loquial que imprimeix l'espectacle fa que vagi perdent consistència, fruit d'algunes reiteracions, que semblen sorgides d'una mena d'improvisació que resta credibilitat a l'espectacle.
La Seca-espai Brossa. En realitat aquests dies a Barna el que jo volia era anar a veure Acorar jugant a fora casa, sobretot per veure les reaccions d'un públic que lògicament desconeix els trets característics que dibuixa amb finesa el traç de Toni Gomila. Riuen i molt amb el canvi de personatges i entenen perfectament, clar, el que s'ha perdut de saviesa pel camí de la modernitat dictada per qualsevol moda. A teatre ple, com cada dia, per aquest espectacle que ha esdevingut la sorpresa de la temporada catalana, fins al punt que, a més del premi Serra d'Or, ha rebut una nominació com a millor actor per al premi Butaca, encara que amb les crítiques que ha rebut Acorar el guardó passa a un tercer lloc. I el segon quin és? Senzillament, el reconeixement del món teatral català. Vaig veure com el saludaven la taquillera del Romea, on el vaig trobar, que li va dir "aquesta setmana aniré a veure lo teu", com si es tractés d'un vell conegut. Conegut ja ho és. També se li va presentar i el saludà Roberto Romei, i Òscar Muñoz el va encalçar quan marxava per dir-li que li sabia greu tenir funció coincident i no haver pogut veure " lo seu", és a dir lo nostro , " LO NOS-TRO ".
