OBSERVATORI
Balears 27/08/2016

Memorable

i
J. A. Mendiola
3 min
Kronos Quartet té un calidoscopi musical inabastable.

PeriodistaEn la distància i sense haver pogut gaudir-ne, m’ha quedat clar, tan sols veure els noms que han participat en el 55è Festival de Pollença, que potser sigui difícil i complicat tornar a assolir el prestigi i el glamur dels vells temps, però no hi ha dubte que Joan Valent ha posat fonaments de la millor qualitat per aconseguir-ho i, per descomptat, sense el pressupost que manejaven aleshores. Aquesta darrera edició, i no cal entrar en competicions sobre quina ha estat la millor de l’era Valent, potser sigui la més coherent pel que fa a la programació. Fins i tot diria que en la línia més clàssica de l’esdeveniment. Veure noms com el pianista dominicà Michel Camilo, acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Ángel Gil-Ordóñez, interpretant Gershwin i Bernstein, o el violinista Daniel Hope amb l’Orquestra de Cambra de Zuric, per esmentar-ne tan sols els més coneguts i reconeguts, puc assegurar que posa les dents llargues. Per sort, Pollença encara no hi havia dit la darrera paraula. Quedaven encara dos concerts, ahir era el darrer, el sempre sorprenent i contemporani Tomeu Moll-Mas, quota local d’alt nivell, amb el seu darrer espectacle, Mantra d’Stockhausen, acompanyat per Albert Díaz i Remmy Canedo, del qual ja parlarem la setmana que ve.

Pel que fa al concert de dissabte de la setmana passada, només vull dir que tan sols es pot qualificar de memorable. D’aquests que penses que mai no els veuràs en directe. Ni més ni menys que Kronos Quartet, amb David Harrington, el fundador del grup, i John Sherba, ambdós al violí; a la viola Hank Dutt i Sunny Yang al violoncel. Ells són el grup que interpretà la banda sonora de Rèquiem per a un somni, composta per Clint Mansell, com també de Noah, del mateix compositor, o Mishima, amb música del minimalista Philip Glass, per no parlar d’una de les millors gravacions que existeixen dels quartets de corda d’Henryk Górecki, entre molts d’altres. Però aquest grup tan personal té un calidoscopi musical inabastable i, pel que es veu, no és gaire procliu a les concessions. Oferiren un concert sense cap de les peces més conegudes, absolutament versàtil pel que fa als noms dels compositors. Per començar Aheym, de Bryce Dessner, com una mena d’aperitiu, música que casaria a la perfecció amb un thriller, per continuar a les antípodes musicals amb la peça del sirià Omar Souleyman, La Sidounak Sayyada, o la del malinès Fodé Lassana Diabaté, Sunjata’s Time: 4 Bala Faseke. Finalitzaren la primera part amb Baba O’Riley, de Pete Towsend, totes amb arranjaments de Jacob Garchik. Una exhibició de versatilitat i eclecticisme, posant per sobre del segell del grup el tipus d’interpretació que necessita cada composició.

La segona part s’inicià amb Death to Kosmische, de la jove canadenca Nicole Lizée, composta especialment per al grup, pura música contemporània, de risc, de la que sempre he pensat que li manca passió, comparada amb la clàssica harmònica. Tornaren de seguida a la música ètnica, interpretant Dadra in Raga Bhairavi, de la violinista i compositora índia N. Rajam, per finalitzar amb Harp and Altar, de Missy Mazzoli. Aplaudiments no gaire vibrants, però sincers, suficients perquè ens regalassin dos bisos. Em qued amb el primer, una sentida composició àrab, Wa Habibi ( L’estimat ), de la qual Harrington va contar que a qualsevol país on la interpreten el públic hi troba semblances amb la música tradicional local. És música àrab, però de tradició cristiana, que s’interpreta el Divendres Sant. Melòdica i apassionada. Un final de festa més memorable encara. Més aplaudiments i un segon bis, que el cap de la formació qualificà d’“icònica”: Orange Blossom Special, d’Ervin T. Rouse, una mescla de bluegrass i country. Un d’aquests concerts que resten ben gravats a la memòria.

stats