Publicitat
Publicitat

Més Principal

Sota el títol de Joan Pons i amics, la veu del vent, al teatre Principal va tenir lloc un concert a benefici del Programa d’Aliments Solidaris

Joan Pons .- Sota el títol de Joan Pons i amics, la veu del vent, al teatre Principal va tenir lloc un concert a benefici del Programa d’Aliments Solidaris, dins el programa d’ Els concerts solidaris de l’Obra Social de Sa Nostra. Una altra bona raó per poder gaudir de la presència de Joan Pons sobre un escenari i tornar-li a retre un càlid homenatge. Així va ser, però no tan sols això. Els amics de Joan Pons varen estar a l’altura. Carlos Chausson va demostrar estar en plena forma interpretant, com la resta dels participants, acompanyat al piano -com sempre a la perfecció, per Alejandro Calafat-, La vendetta de Les noces de Figaro, Sia qualunque delle figlie de La cenerentola, Vous qui faites l’endormie de Faust, per acomidar-se finalment amb dos duets de Don Pasquale amb l’amfitrió. D’alguna manera les qualitats del baix-baríton aragonès estaven més que garantides. De la mateixa manera que tampoc hi havia dubtes pel que fa a la Coral Universitària de les Illes Balears, dirigida per Joan Company, que va iniciar la seva actuació amb Jauchzet dem Herrn alle Welt, de Felix Mendelssohn, per continuar amb l’ Aubada de Tortell-Aguiló-Thomàs i una versió per a cor d’ Escolta es vent de Mus-Ortega Monasterio. Posteriorment, acompanyant Joan Pons, varen interpretar Pueblito, mi pueblito, per acabar, també amb Joan Pons, amb Amics, germans de Guillem d’Efak i Parera-Fons. Una progama variat, a gust de tothom, en un to entre entranyable i divertit, previsible en el millor sentit de l’accepció. I dins aquest ambient, festiu i solidari, cal destacar les dues joves sopranos, Marta Bauzá i Sara Blanch, ambdues superbes, les quals feren una petita analogia de l’origen de la paraula, del llatí sobirana, superior. Més histriònica la segona, sobretot quan en la seva darrera aparició va interpretar Olímpia, el titella mecànic, amb Les oiseaux dans la charmile, d’ Els contes de Hoffman, que va fer embogir el Principal. Gens de demèrit per a la primera, que va cantar Lágrimas mías d’ El anillo de hierro, de Marqués; Cançó de la lluna, de Rusalka, i la famosa Mi chiamano Mimi, de La Bohème de Puccini. Tot plegat, un bon concert.

Hedda Gabler.- A la sala Petita es representa la que serà la darrera producció del teatre Principal d’aquesta temporada, una temporada ambiciosa i una mica complicada, per les raons que ja argumentàrem la setmana passada. Per a l’ocasió, un debut, el del director José Martret, amb la versió lliure de Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen. Lliure i al mateix temps respectuosa, tot i que ha canviat els noms dels protagonistes, mallorquinitzats, amb un bon repartiment, encapçalat per Caterina Alorda, qui un cop més va mostrar el seu talent, indiscutiblement el millor de la funció. Una funció en què vaig trobar una mica escassa la química entre els diferents components, Pedro Mas, Laura Pons, Santi Pons, Irene Soler i Borja Tous. No som un fan de l’obra d’Ibsen, entre altres coses perquè trob molt complicat, sempre i en totes les versions que n’he pogut veure, ajustar el component hiperrealista dels protagonistes i les seves circumstàncies. I aquesta ocasió no ha estat una excepció a l’hora de trobar credibilitat a les situacions. L’obra es fa llarga, cadascuna d’aquestes situacions està innecessàriament estirada i crea un atmosfera impostada. No es tractava ni tan sols de plomar l’original a la manera del director, però sobren ornaments. Està carregada de tal manera que perd autenticitat, sempre és una obra de teatre, que difícilment traspassa la quarta paret. L’espai sonor que ha creat Jaume Manresa, per exemple, és sensacional en ell mateix, però dins el conjunt no fa més que enterbolir la trama, rompre el ritme; hi ha moments musicals que es fan eterns i, sobretot, innecessaris. O per una altra banda les taronges pel terra des del principi... i allà queden. O el manuscrit original fet bocins, amb Pedro Mas trepitjant-los i demanant què ha passat. Petits detalls que, tot plegat, pesen massa en el conjunt. Per ventura necessita una mica més de rodatge, aquest muntatge, que tenia tots els pronunciaments per convertir-se en una bona producció. No li falta un bull, en sobren un parell, però això té fàcil solució.

PS: Ahir on deia Simón Orfila en el paper de Príncep Gremin havia d edir Stefano Palatchi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT