OBSERVATORI
Portada 19/06/2015

Messiaen-Moll

i
J. A. Mendiola
3 min
Tomeu Moll

Palma“Encontres musicals a la Petita. Concerts en petit format”, però de gran contingut. Almanco pel que fa al que va tenir lloc dijous passat a càrrec de Tomeu Moll i Mas, engalanat amb la videocreació de Mateu Moll i Mas. Una estrena a qualsevol nivell mai no és un concert convencional, entre altres coses perquè Tomeu Moll no és un pianista convencional, com ho demostra aquest repte que suposa interpretar 'Vingt Regards sur l’Enfant-Jésus', d’Olivier Messiaen (1908-1922), un dels grans de la música contemporània, per altra banda ja convertit en clàssic. Així i tot, per posar-se davant aquesta peça es necessita alguna cosa més que gosadia, manca una inqüestionable dosi de talent que no li falta a Tomeu Moll. Més de dues hores de durada, 20 moviments, per posar sobre la taula tota una immensa paleta de colors musicals, on els podem trobar pràcticament tots. Tot un calidoscopi musical que demostra la gran creativitat del famós compositor i organista francès. Deia el compositor, de qui es diu que “patia” sinestèsia (que no és altra cosa que la percepció dels colors escoltant diferents notes), observant uns vitralls de la Saint Chapelle, que no es poden veure tots els colors, perquè quedes enlluernat. I enlluernat és com pots quedar després de sentir, escoltar i veure interpretar una composició tan peculiar com la de 'Vingt Regards sur l’Enfant-Jésus'. Sentir, perquè el seguit de sensacions que t’envaeixen al llarg del concert és tan variat que fins i tot a cada moviment tot és diferent i, per tant, la varietat de sensacions és majúscula, tot i les repeticions que d’alguna manera formen la part més evident de l’estructura musical de la composició en el seu conjunt. Escoltar Messiaen, per primer cop complet a Mallorca, amb la seva contemporaneïtat com a blasó, no necessita una sobredosi de concentració ni esforç per poder assolir tot el seu discurs. Ans al contrari, la música arriba amb fluïdesa sense perdre capacitat de sorpresa a cada moviment, dels quals brollen tot un seguit de referències, que no fan que es perdi la inqüestionable personalitat de la composició, la qual, per altra banda, tan sols es pot qualificar d’esgotadora, farcida d’intensitat, bellesa, dificultat i, al mateix temps, originalitat.

Més públic del que un feia comptes trobar en una sala que potser no sigui la més idònia. De fet, el pianista va demanar que s’aturàs l’aire condicionat per no perdre la concentració. D’altrabanda, una sala petita, com és ara la de la cinquena planta del Teatre Principal, afavoreix el fet de poder gaudir visualment d’un concert d’aquestes característiques, fins al punt que es fa difícil desviar la vista de les llargues mans de Tomeu Moll, circumstància que no deixa de formar part de l’espectacle, acompanyat de les suggerents imatges (algunes més que d’altres) que es projectaven a la pantalla del fons de l’escenari. Ara resta que els propers inquilins del teatre li donin continuïtat i ens permetin poder fruir de la música més enllà de les convencions i, sobretot, donar l’oportunitat de mostrar el talent dels nostres músics que traspassen fronteres, com és el cas de Tomeu Moll i Mas. Tot plegat una autèntica meravella, d’aquestes que et deixen glaçat i amb la sensació com a espectador que culturalment i musicalment encara queda molt per fer. Potser gairebé tot.

stats