Publicitat
Publicitat

Monòlegs en femení

Manacor.- Neus Català, un cel de plom està basada en la novel·la de Carme Martí sobre la vida del personatge que dóna nom a l’obra, és dirigida per Rafel Duran i interpretada per Mercè Arànega. Mai no és fàcil posar una novel·la sobre un escenari, com ja deia en referència a L’última trobada, de Sándor Marai, que també es va representar a Manacor. Però a aquesta dificultat en aquest cas hi hem d’afegir que es tracta d’un monòleg, que ho complica tot una mica més, com ja també vaig dir pel que fa a Quan venia l’esquadra, que aquestes darreres setmanes s’ha estat representant a la sala Petita del teatre Principal de Palma, un altre monòleg sobre una altra dona valenta, marmòria, coherent, sòlida... com va ser Xesca Ensenyat.

Per tant, per assolir l’equilateralitat d’aquest triangle màgic, ens manca parlar de la feina de Josep M. Miró, exquisida, precisa, suficient per donar a conèixer el personatge central amb tota l’extensió, mitjançant tan sols una part, important, de les seves paraules, de les seves vivències, les de qui en la seva lluita contra el nazisme va estar tancada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Parla una mica de tot des del punt de vista de qui va perdre bona part de la seva existència en una lluita que no ha deixat mai. Una resistent a temps complet a qui els nazis intentaren esterilitzar, però ella amb posterioritat va tenir dos fills, per la seva condició d’indestructible i destructora, fins i tot quan estava tancada, sabotejant la producció d’armament de la fàbrica on estava destinada a treballs forçats... Les vivències esgarrifen i, per tant, la condició de fets reals dóna a l’obra un valor afegit i una responsabilitat més per al triangle esmentat.

Sobre l’escenari, tan sols dos tamborets i, al fons, de tant en tant la fotografia de Neus Català amb l’uniforme de presonera, una il·luminació tènue, perquè Arànega ho posi tot amb la veu, vestida de negre, gairebé sense cap gest; queden tan sols les paraules que van brollant de l’actriu, sense afectació, sense cercar l’emoció de manera gratuïta, que ho podia fer i hauria estat l’opció més segura per arribar al públic. No feia gens de falta, com tampoc no va fer falta la part del decorat que no havia arribat de la producció original. Fins i tot diria que ho va deixar tot més net, tot en mans de l’actriu, fora noses. Les paraules arribaven nítides i copsaven l’espectador sense girs inesperats, tan sols la vida sense ornaments, crua, fora pell, escorxada i l’emoció a flor de pell, i la pell, clar, de gallina.

Un espectacle d’aquests que et deixen sense paraules, amb la necessitat de pair tot allò que ens havien abocat a sobre. Reverència al triangle.

Lliure.- Parlant de triangles equilàters, si ja tenim al gavatx Catalina Solivellas i Mercè Arànega, per completar-ho tampoc està malament afegir-hi Rosa Maria Sardà i el seu Crecenunsoldéu, d’Stefano Massini, el dramaturg més en boga dins el panorama europeu, adaptat per Luca Ronconi i adoptat per Peter Brook, però aquesta és una altra història. El Lliure ha obert temporada amb dues peces seves, Crecenunsoldéu i Dona no reeducable, ambdues traduïdes i dirigides per Lluís Pasqual. La primera, que és la que he pogut veure, interpretada per Rosa Maria Sardà; la segona, per Míriam Iscla, que tornarà al Lliure el proper mes de juny i de la qual diuen meravelles.

El director defineix l’obra de Massini com a “teatre d’urgència”, una definició perfecta. La Sardà sola sobre un escenari en el qual l’acompanya un faristol i tres personatges que es van intercalant. Per saber quin és, uns llums -vermells, grocs i blancs- il·luminen suaument la protagonista. Una estudiant palestina que es prepara per convertir-se en màrtir, una professora d’història, jueva, contrària a la violència i a tot tipus d’integrisme, i una soldat nord-americana destinada a Gaza. Tres punts de vista diferents d’un conflicte sense fi. Reflexions tan assenyades, tan lògiques que cap dels afectats mai no les escoltaria, perquè esbucarien tot el seu món. D’alguna manera Pasqual ho ha convertit en una lectura dramatitzada, amb els papers en la mà i que fa servir en molt poques ocasions, que és una manera efectiva i senzilla de reforçar les paraules sempre que ho faci una actriu amb tant d’ofici com Rosa Maria Sardà, impecable, mesurada, subtil en els matisos, sense interferir en el discurs, potent, dirigit amb punteria a la diana de l’enteniment. Aquesta també la tornaria a veure ara mateix. Aquesta també necessita pair.

Teatre del Mar.- El Teatre del Mar ple a vessar per veure el darrer espectacle de Toni Albà i companyia, Brots, un funeral divertit, abufonat, una primera hora esclafit rere esclafit, i la resta, una mica estirat sense necessitat. Sobren les reiteracions i les redundàncies aprofitant les rialles del respectable, que no aturen, ni les rialles ni les improvisacions, que fan que més d’un cop també els actors esclatin de rialles. Hora i mitja llarga, innecessàriament llarga, que fa que a l’espectacle li sobrin algunes pinzellades, i ja és sabut que millor quedar amb un poc de gana que embafat. En qualsevol cas, alguns gags memorables, la majoria, i si haguessin estat una mica més curts, en diria meravelles. Les notícies, les fotografies en 3-D, immenses; el ballet contemporani no passa l’aprovat, i la conclusió, per què.