Mozart a l’hotel

Gran Teatre del Liceu.- Così fan tutte, de Wolfgang Amadeus Mozart, està clar que s’ha convertit en una peça de repertori sense discussió, però, a més, també sol ser una oportunitat per a cantants joves, sobretot pel que fa als rols dels homes. Així al Gran Teatre del Liceu Joel Prieto va cantar Ferrando, i Joan Martín-Royo, Gugliemo. Per part de les dones, Juliane Banse interpretà Fiordigli, i Maite Beaumont, Dorabella. Però hi ha dos personatges molt més importants que els protagonistes, com són Don Alfonso, que va córrer a càrrec de Pietro Spagnoli, i Despina, que va cantar Sabina Puertolas, i com sol succeir varen ser qui s’endugueren els més càlids aplaudiments de les salutacions finals del dia de l’estrena. Sempre he pensat que el mèrit en aquest cas pertoca al llibretista, el conegut i reconegut Lorenzo da Ponte, en la darrera col·laboració amb el músic, després d’haver-ho fet, com és ben sabut, amb La nozze di Figaro i Don Giovanni, i qui a les seves Memòries li dedica tan sols un parell de línies. Parla del “drama que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquell celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més, fins al punt que ni tan sols la cita amb el títol amb el qual la coneixem, i parla de L’escola dels amants, un subtítutol que pràcticament ha desaparegut a les representacions. No és precisament una de les meves òperes, però en qualsevol cas es representa amb la mateixa freqüència que les altres dues que formen la trilogia Mozart-Da Ponte. Per posar un exemple recent, fa dues temporades va ser Michael Haneke, ni més ni manco, qui la va dirigir al Teatro Real. Parlen de perfecció, de simetria, perquè està dividida en dos actes amb la mateixa duració, i tots els components tenen el mateix nombre d’àries. En qualsevol cas, la nit al Liceu va començar freda, i fins a In uomini in soldati, no hi va haver ni un sol aplaudiment. Havia passat prop d’una hora i l’òpera vocalment encara no feia el pes. La història transorre a un hotel de luxe i Don Alfonso n’és el conserge. Un escenari que va voltant per així situar-nos a les distintes estances, que ni molesta ni fa gaire per engrandir la narració i les situacions dels diferents personatges. Va millorar tot a la segona part, que va començar amb una petita esbroncada, com ja és costum quan dirigeix Josep Pons, amb aquest grup de fans, que sempre tenen a dir a la feina del director. No va passar d’aquí i no es va repetir a les salutacions finals, quan ja el públic va sortir content i sense fer espants de res, després dels divertits quintets, sextets, i per què no, per a la història d’infidelitats que li acabaven de contar. L’orquestra sonà bé i el cor va estar a l’altura d’una producció dirigida per Damiano Michieletto que no passarà a la història del Liceu, però que d’alguna manera va cobrir les expectatives. Correcte seria un bon adjectiu.

Teatre Principal.- Gairebé tan sols una acotació al marge per contar el recital que havia d’oferir la mezzosoprano nord-americana Dolora Zajick, un nom a tenir en compte dins la història de l’òpera. Ja a la seva segona intervenció amb Verschwienege Liebe, d’Hugo Wolf, va haver de tirar d’ofici perquè no notàssim que no arribava, per poc després aturar perquè no recordava la lletra i es va haver de posar a llegir la partitura de Mark Hastings, que l’acompanyava al piano. La cosa no pintava d’allò més bé i, després de les quatre cançons de Charles Ives, va dir que no podia més i va suspendre el recital, demanant disculpes i amb un that’s life es va acomiadar del públic. Una autèntica llàstima.