Teatre Principal.- Les translacions de format sempre he pensat que són una part molt interessant de qualsevol adaptació. La traducció d’un llenguatge a un altre resulta fonamental per ser fidel a l’esperit de l’original, que és el que veritablement importa. El més habitual és que la mare sigui la literatura, la paraula escrita, i d’aquí al teatre, a la novel·la gràfica o al cinema. No ho és tant que el cappare sigui la novel·la gràfica, però en qualsevol cas el més habitual és que el transvasament sigui del còmic al cinema, del qual hi ha no pocs exemples però sempre gairebé amb els superherois com a coartada comercial i poca cosa més. Arrugas n’és una excepció, com també ho és que el camí seguit sigui del dibuix als escenaris, i molt més amb un teló de fons com el ‘conflicte basc’ vist des de Mallorca, amb la qual cosa el risc es multiplica exponencialment. Sabem que el risc és sempre un valor afegit, però no augmenta els mèrits del producte final per si mateix si no hi ha qualitat ni la capacitat per extrapolar la ubicació i convertir-la en universal. L’original portava uns valors més enllà que, la història, la protagonitzin un etarra, un dels GAL i el fill d’una víctima, entre d’altres, perquè parla de característiques tan humanes que permeten tot tipus de lectures. He vist balenes, basada en la novel·la gràfica de Javier de Isusi, parla de perdó, de venjança, d’amor, de culpa, de violència, de pau, de por, de pors... que és el que varen saber veure l’impacient Oliva i els seus companys per decidir posar sobre els escenaris un repte tan singular.
No en tenien prou amb les dificultats intrínseques del projecte i en un exercici de funambulisme transversal donaren el pes de la dramatúrgia a un novell Xavi Núñez, que ha dinamitat qualsevol previsió. Ha donat al producte originalitat, modernitat, profunditat, bellesa estètica, dinamisme... però sobretot el gran mèrit del director ha estat aconseguir posar no sé quants personatges, amb tan sols quatre actors, sobre l’escenari, en diferents situacions i circumstàncies, gairebé com pinzellades, esbossos que formen una unitat dramàtica molt potent, sòlida. Per si fos poca cosa ha utilitzat tres llengües, euskera, francès i català, amb fluïdesa, de manera natural, com si no es pogués fer d’una altra manera, amb tant per pair que es fa imprescindible llegir l’original i tornar a veure l’obra, perquè segur que s’han perdut per dins el camí de les emocions un grapat de matisos, de petits detalls, o no tan petits, que segur que l’enriqueixen encara més. A tot això, hi hem d’afegir els actors, Jordi Cumellas, Rodo Gener, Clara Ingold i Salvador Oliva, que es multipliquen sobre l’escenari i donen a cada personatge el seu pes específic, amb tanta subtilesa com eficàcia, amb la intensitat que requereix cadascun d’ells, com en un doble salt mortal amb molts tirabuixons. Impactant. Demolidora. Rica.
Més coses... Seguint amb la transversalitat que sempre m’ha semblat un element fantàstic, fascinant, en podem trobar un grapat. L’actor Oliva és el traductor/inductor, les il·lustracions que es van projectant al fons de l’escenari són de Rodo Gener i Clara Ingold interpreta una composició seva. Oso ondo.
