Publicitat
Publicitat

Plácido Domingo

Feia trenta-set anys que I due Foscari, de Giuseppe Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave, no es representava al Liceu

Gran Teatre del Liceu.- Feia trenta-set anys que I due Foscari, de Giuseppe Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave, no es representava al Liceu. Va haver de ser en versió concert. Londres i València varen poder gaudir-la en versió completa i, a més a més, des de la capital britànica es va emetre per cinema en directe, com per exemple al Multicines Ocimax de Ciutat. No és una òpera gaire representada, és com una mena de recuperació de Plácido Domingo en què exhibeix el seu nou rol de baríton, que es va iniciar amb Simon Bocanegra. Per una altra banda, és el primer cop que el tenor madrileny ho fa en aquesta nova tessitura al coliseu barceloní. L’expectació, no cal dir-ho, era majúscula. Tot venut els dos dies de funció i el públic entregat des del primer moment. Primer moment que va sembrar una mica d’incertesa quan, sobre l’escenari, quan havia de començar la representació, va aparèixer Christina Scheppelmann amb el micròfon a la mà per dir que “finalment Plácido Domingo cantarà, tot i la forta bronquitis que pateix”. La incertesa va esdevenir preocupació. Com deu estar Plácido per envestir el paper del dux venecià? Els recursos del gran tenor són infinits, i així ho va demostrar el dia de l’estrena. Començà una mica fluix, fins i tot semblava que feia molts esforços per mantenir el tipus sobre l’escenari, però l’esdeveniment era ell, més enllà de si el seu ‘baritonatge’ era el més adequat o no, o de si la seva potència era comparable a la de feia no gaire temps. Clar que no. I? Si alguna característica ha estat constant en la carrera de Domingo, precisament ha estat l’habilitat per transformar i dur els papers a les seves possibilitats, que no són poques. Així ha pogut interpretar tot un ventall de personatges i veus que difícilment cap altre tenor ha pogut assolir. I ningú no li ho ha retret, ans al contrari. Per tant, és lògic que, com en aquest cas, el seu Francesco Foscari canti una mica més lleuger que el que en el seu moment va indicar el compositor. Plácido com a artista ha traspassat tots els llindars de les referències, perquè ell n’és una, potser de les més consistents i envejades. Tan és així que els carronyaire esperen l’errada, una intervenció rere l’altra. En qualsevol cas, Domingo ja és un mite i, com a tal, omple per allà on canta. Ho dóna tot sobre l’escenari, ho posa tot, i això ho transmet amb aquesta proximitat i bonhomia que el caracteritza. El premi va ser que tot el Liceu es va posar dret i va restar deu minuts aplaudint de valent.

Això per una banda. Per l’altra, el debut al Liceu de la ucraïnesa Liudmila Monastriska, que va tenir la ‘mala sort’ de fer-ho al costat del mite, perquè si no hagués estat així, les ovacions a la seva feina haurien estat de les que fan història. Però així són les coses. Així i tot va ser la gran troballa, la gran triomfadora del combat, perquè en versió concert tot sempre és més competitiu, però va ser un combat que no va existir. Tan sols iniciar la seva intervenció amb No...mi lasciate va deixar clares les seves credencials, que va rubricar amb la cavatina Tu al cui sguardo onnipossente i ho va arrodonir tot seguit amb la cabaletta Che mi rechi?, tan sols per posar-ne alguns exemples. Cadascuna de les seves intervencions es convertia en una meravella, amb molta naturalitat i facilitat, sense esforç, com si li sobrés veu per arribar allà on estava en cada moment, de principi a fi. En els duets, en els tercets o en els sextets va ser la gran reina sense discussió. Aquiles Machado, que substituïa Ramón Vargas, no va estar a l’altura. Hi posà voluntat, però va estat sempre per davall les expectatives, i així com Plácido, a mesura que encalentia la veu, anava apujant decibels, intensitat, fins a arribar a un tercer acte, diria que pletòric o com a mínim en les millors condicions possibles, Machado no va ser un Jacopo Foscari solvent. El baix Raymond Aceto va incorporar el personatge de Loredano amb contundència, de la mateixa manera que Josep Fadó i Maria Miró varen complir amb els personatges de Barbarigo i Pisana. Bé el cor, dirigit per Conxita García i molt acurada la direcció musical a càrrec del també debutant Massimo Zanetti. En resum, un vespre de luxe amb Plácido Domingo al capdavant de l’esdeveniment.

Sala Atrium.- Coses nostres, de Ramon Madaula, que debuta com a dramaturg i com a director, interpretada per Albert Pérez i Raimon Molins, és la conversa entre un crític i un director teatral, cosa que la fa, sobre el paper, una proposta sucosa, interessant, però tan sols com a proposta. Ambdós protagonistes tenen un reconegut prestigi, per la qual cosa està clar que la seva influència és manifesta pel que fa al món del teatre. Per una banda el director no passa de ser un personatge mesquí, que tan sols vol conservar la plaça en un teatre públic, mentre que el crític està, sens dubte, sobrevalorat pel que fa a la seva influència, i a partir d’aquí els seus personatges esdevenen poc menys que difícils de creure, tot i que et queda la sensació que parla de personatges molt concrets i que si el bessó de la història és una venjança, potser Coses nostres també ho sigui. Si el director no és més que un trepa d’allò més convencional, el crític és una massa tòpica caricatura de la frustració. El plantejament té molta substància, mentre que el desenvolupament sobre el món de la creació no passa del primer escaló. Diu Madaula al programa de mà que “l’únic que realment val la pena valorar és qui té coses a dir i qui no”. L’autor segurament té moltes coses a dir, però dir-les bé també és molt important.