Publicitat
Publicitat

‘Prendre partit’

Manacor.- Amb empentes i rodolons ha acabat la XIX Fira de Teatre de Manacor, amb la representació de Prendre partit, de Ronald Harwood, dirigida per Josep Maria Pou, que ha arribat passat mig any de la seva programació inicial, després que Joel Joan dimitís del seu paper, oficialment per cansament. Però abans, dues retxes per fer una mica de balanç del que va ser la fira en qüestió. No ha estat la millor fira, potser fins i tot ha estat una de les més magres dels darrers deu anys, com a mínim. Així i tot, han estat vint-i-dues obres dels grups de les Illes, deu de fora Mallorca, sense comptar les tres de Flyhart ni els set espectacles musicals que també es varen poder veure a Manacor. Ens podem queixar una mica, no gaire més. Continua sent l’esdeveniment teatral més important de les Illes amb molta diferència sobre el segon, encara que hi ha hagut un intent, fallit, de solapar-lo amb una altra fira, i sense menysprear la que es desenvolupa a Vilafranca, dedicada al teatre infantil i juvenil, o el ja molt consolidat Festival Internacional de Teresetes, entre d’altres. Així i tot, la gran majoria de comentaris que m’arribaven, un dia i un altre, eren de decepció, i abans de cada espectacle la frase més escoltada era “a veure si avui...”. Tampoc no cal oblidar que pel món de la faràndula no ha estat un any fàcil i per aquesta raó lògicament tampoc no ho ha estat per a la fira.

Pel que fa a Prendre partit, segurament la història que va patir el director d’orquestra alemany Wilhelm Furtwängler té molt contingut i molt probablement conflicte pel fet de no haver marxat del seu país amb l’entrada de Hitler al poder, encara que haver continuat fent la seva feina, sense “prendre partit”, està clar que no és motiu suficient com per muntar tota una disquisició sobre la relació entre el món de la cultura i el poder, que sempre és interessada. De fet, conec pocs artistes que hagin posat els seus ideals per davant la possibilitat de treballar tan sols perquè qui mana no és de la seva corda. En qualsevol cas, l’acusació de col·laboracionista al músic està agafada amb paper de fumar, i de la qual no té culpa ni Pou ni tan sols Ronald Harwood. És tan real i contrastada que el director més important del moment avui és conegut per aquest afer i no per la seva labor. Per una altra banda, resulta molt més consistent la semblant diatriba que es desenvolupa a Copenhaguen, com em comentà Pere Estelrich, basada en un hipotètic conflicte entre els científics Niels Bohr i Werner Heisemberg, que vàrem poder veure al TNC fa dues temporades, dirigida per Ramon Simó i interpretada per Rosa Renom, Pere Arquillué i Lluís Marco. Tot, començant pels personatges, té molta més consistència, però aquesta és una altra història. Per ventura el personatge del comandant que interpreta Andrés Herrera és una de les principals raons per les quals l’obra no arriba a assolir el llistó que en principi s’havia posat com a meta. No som fan de Joel Joan, però estic segur que amb ell en el repartiment la cosa hauria estat molt diferent. Segurament el seu estrès passava pel paper, a més d’un combat desigual amb el rol que interpreta el director, Pou en funcions de Furtwängler. Per ser benèvol, posaré el qualificatiu d’“increïble “ al personatge de major que interpreta Herrera, mentre que pel que fa al que interpreta l’estrella de la funció, no acaba de donar la dimensió que necessitaria un rol d’aquestes característiques perquè convertís en importants les seves decisions. Al Furtwängler teatral li manca prestància, sobretot intel·lectual, i no perquè Pou no la tingui i la transmeti, però supera amb molts punts de diferència, massa, la resta del repartiment, com Andrés Herrera, que no fa possible pensar en un duel dialèctic amb el músic, amb la qual cosa tot el plantejament se’n va en orris; com tampoc Pepo Blasco, en funcions de segon violinista de la Simfònica de Berlín, i que podria haver apujat una mica el nivell pel que fa al seu personatge, o Sandra Monclús, Sergi Torrecilla i Anna Alarcón. No cal dir que l’Auditori es posà dret per acomiadar la companyia, que ja és costum, si no tradició.