Provocació i metateatre

Lliure.- Alfonso de Vilallonga i el seu La note d’a Côté. Retrat musical del Baró de Maldà, dirigit per Ernesto Collado, estrenada al Grec i actualment al teatre Lliure és bàsicament una provocació biogràfica d’Alfonso de Vilallonga i Serra, novè baró de Maldà i Maldanell i baró de Segur, entre d’altres, i també músic reconegut i nebot de l’ínclit escriptor -en un altre temps mallorquí d’adopció o alguna cosa semblant- José Luis de Vilallonga, a qui s’assembla no tan sols físicament. Dic provocació per un parell de raons: la primera és l’ostentació del títol nobiliari insertat en el títol de l’obra; i la segona, pel seu discurs. Un discurs bàsicament anti-independentista, val a dir que valent als temps que corren però d’alguna manera enganyós, perquè ho fa des d’un punt de vista del poli-lingüe superior. Diu una cosa semblant a “Jo tenc moltes llengües per comunicar-me amb la gent”, però els seus dards enverinats de demagògia van destinats tan sols cap a un costat, amb la qual cosa perden tota la consistència que pretén i se li veu el que ell en diria “el plumero”. Acompanyat de Mònica López, Antoni Comas i Elsa Rovayo ‘la Shica’, a més dels músics Gregori Ferrer i Carles Montfort, el baró, més que una biografia en la qual confessa que sempre toca la nota equivocada, la del costat de la que correspon, el que fa és una declaració de principis per a qui els vulgui comprar -alguns d’ells, sobretot, els signaria el mateix Donald Trump. D’altra banda, ell no és un actor i, per tant, no és senzil ni tan sols fer d’un mateix sense qualitats o aprenentatge per fer-ho. Aleshores, l’espectacle, pel que fa a la interpretació, queda del tot impostat, fins i tot per part de la resta del repartiment. D’altra banda, el baró és músic, un bon músic, autor de les bandes sonores de Blancaneus, de Pablo Berger, fantàstica, amb la qual guanyà un Goya; o la de My life without me, una meravella d’Isabel Coixet, entre d’altres. I aquí si que llueix el seu talent, gràcia i ofici, de la mateixa manera que la resta d’acompanyants, que ho canten tot d’allò més bé, una autèntica delícia. Amb la música n’hi hauria hagut prou. Afegint-hi el text, l’espectacle queda coix.

P.S. Què en diria Don Rafael d’Amat i de Cortada, primer baró de Maldà, autor de Calaix de sastre, un recull de seixanta diaris escrits en llengua catalana a finals del segle XVIII?

Manacor.- A l’Auditòrium i de la mà del director argentí Ciro Zorzoli, amb Premis i càstigs, la companyia T de Teatre busca desempallegar-se dels trets que en el seu moment les col·locaren al lloc més alt dels escenaris. Metateatre o un grup d’actors que fan d’actors i d’aspirants a actors. Una demostració que actuar malament no és gens senzill, més aviat complicat, difícil, perquè, entre d’altres, ens han de fer creure el que fan de manera barroera, fregant el clown, però donant-li la volta... De fet, el “us ho estau creient” sobrevola en tot moment la funció i, fins i tot, ho demanen. La resposta és no, i que consti que he vist no poques vegades Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca i Marc Rodríguez mostrar les seves possibilitats.