Publicitat
Publicitat

Punt i final

Teatre Principal.- Otel·lo, de Giuseppe Verdi, de nou al teatre Principal. Lògic. Va ser el gran èxit de la temporada passada, la gran sorpresa escènica i que, a més, ha sortit a altres indrets per ser representada en la producció que ens ocupa. Per tant, aprofitar l’embranzida del muntatge era fins i tot obligat. De tota manera, val a dir que l’entrada, tot i ser bona, incomprensiblement no aconseguí omplir el teatre. No cal dir que s’havia perdut el factor sorpresa pel que fa als moviments i les diferents metamorfosis del vaixell, circumstància que no li resta cap mèrit a l’acurada feina d’Alfonso Romero i el seu equip escenogràfic; ans al contrari, la constata i reafirma. Per altra banda, el repartiment masculí l’encapçalaren els dos mateixos que ho varen fer la temporada anterior, Albert Montserrat com a Otel·lo i Àngel Òdena com a Iago, amb la qual cosa sabíem les possibilitats de cadascun. Val a dir que el dia de l’estrena Albert Montserrat està molt millor en comparació a les seves anteriors intervencions, o potser ja ens hem acostumat un mica més a la seva peculiar veu. També el director musical repetí la seva tasca i ho féu amb la solidesa que ja havia ofert en la primera edició de la representació. Pel que fa al cor, també mostrà una millora, llevat de l’ Esultate inicial, en què la part femenina començà una mica passada de revolucions. A partir d’aquí, tot abaixà una mica quant a les veus, com és el cas de Belén López, per parlar de la més significativa, que potser no té una veu prou adient per cantar Desdèmona. Per exemple, Piangea cantando nell’erma landa, més coneguda com La cançó del salze, necessita una major dosi de passió i tendresa que la que aportà la soprano, encara que s’ha de dir que va fer un Ave Maria, que tampoc no resulta senzill, notable i que sabé dibuixar perfectament la part alta de la tessitura de la no menys coneguda ària. Tot plegat, un bon Otel·lo per saldar la més que plausible XXIX Temporada d’Òpera.

Gran Teatre del Liceu.- També el Liceu posava punt i final a la seva temporada amb reivindicacions per part del col·lectiu d’acomodadors del Liceu i Auditori, en aquests moments en vaga indefinida en reivindicació de les seves condicions laborals, per la reducció de plantilla, de salaris... Tot i així, la primera representació del darrer títol de la temporada, Don Pasquale de Donizetti, es va desenvolupar amb total i absoluta normalitat pel que fa a l’espectacle, encara que no fou fàcil oblidar les escenes de l’entrada amb els afectats repartint fulls reivindicatius i explicatius. Don Pasquale és una òpera bufa, però no exempta d’una dosi de crueltat que no dignifica el comportament dels joves protagonistes. Laurent Pelly va optar per la comèdia italiana dels anys seixanta, les d’Alberto Sordi i companyia, vives en la memòria de la gent de la meva generació. I val a dir que el resultat va ser magnífic, fins i tot diria que impecable quant a la vis còmica del conjunt i sense estalviar cruesa en la resolució, menyspreant i humiliant sense pietat el protagonista que dóna títol a l’obra, encara que no gaire necessària la inversió del decorat en el tercer acte. La qüestió important és si en una òpera s’ha de sacrificar la veu en comptes de les interpretacions dels cantants com a actors, que sembla pesar molt més en alguns dels darrers muntatges. Lorenzo Regazzo era l’histriònic encarregat de donar vida a Don Pasquale, però no el vàrem sentir ni poc ni gens en no pocs passatges de les seves intervencions. Un desavantatge important, crec. Per part seva, Valentina Nafornita va cantar i va interpretar una Norina de manera impecable i mostrà tot un seguit de registres interpretatius de nota. Tampoc no va estar malament Marius Kwiecien com a Malatesta, mentre que Juan Francisco Gatell va fer un Ernesto massa Nemorino, i no crec que sigui això. Diego Matheuz, un altre brillant producte de la factoria El sistema, va conduir vibrant i remarcant l’alegria de la partitura amb eficàcia i solvència. Com va signar el mestre Alier, tan sols un altre Don Pasquale. Poca cosa més.

PUBLICITAT
PUBLICITAT