Quotidianitats

Teatre Principal.- D’El Pont Flotant havia vist Com a pedres i Jo de major vull ser Fermín Jiménez. A la primera apareixien els pares dels protagonistes fent de pares dels personatges, o sigui el mateix, mentre que a la segona el personatge que dona nom a l’obra, un amic de la infantesa dels personatges i dels protagonistes, un altre cop ells mateixos, és el·líptic però omnipresent. Per a l’ocasió, a El fill que vull tindre, han muntat una sèrie de tallers amb voluntaris locals de totes les edats per fer una petita aparició a l’obra en la qual han de dir el que els agradaria fer o que succeís o que els succeís. A més de pintar un mural, poca cosa. Pel que fa a la part interpretativa, la resta és a càrrec d’Àlex Cantó, Jesús Muñoz i Pau Pons, al mateix temps creadors i directors juntament amb Joan Collado. Un col·lectiu en tota regla, que utilitza un ingredient bàsic, la quotidianitat, ara vestida de realitat, ara vestida de ficció, però en qualsevol cas molt fàcilment reconeixibles cadascuna de les situacions que plantegen. Com si fos un treball d’alquimistes, utilitzen i mesclen una sèrie d’ingredients ficticis i els transformen en reals. I de la mateixa manera converteixen els espectadors en còmplices, a més dels molts de familiars dels vint-i-dos col·laboradors voluntaris que fan que l’espectacle tengui una acollida mínima respectable. El Principal no es va omplir, però val a dir que lògicament hi havia una bona entrada per veure el darrer espectacle dels valencians a la sala Gran. El tema sobre l’escenari era les relacions entre pares i fills, que d’alguna manera ja havien bressolat a la molt imaginativa Com a pedres, però des del punt de vista de fills i no com a El fill que vull tindre, que ho tracta des de la perspectiva dels pares. No han furgat massa en aquest tipus de relacions i han quedat a la superfície, amb alguna troballa molt aconseguida, aguda i divertida, com és ara el de la bola i el quadrat de plastilina, una mica estirada, però efectiva. La resta, amb el plus de naturalitat que imprimeixen els tres actors a les seves intervencions, són gairebé un enfilall de llocs comuns que difícilment condueixen a la reflexió, que és suposadament una de les pretensions de la companyia, perquè no hi arriba, perquè no dona per a més. I és clar, amb la platea plena de fills, pares, padrins i nets, la impressió era esser a un festival de fi de curs. Dels bons.

Teatre Sans.- Em deia un dels dirigents del teatre Sans que no és senzill programar obres de fora, perquè hi ha molt poca gent que vulgui arriscar. Llegint entre línies, no era un bon auguri. Estava a punt d’entrar a veure (qué)Muda, dirigida i interpretada per Marisol Méndez, una al·lota argentina que contava la seva vida, vull suposar que com sempre meitat veritat meitat ficció. Alguna cosa semblant a un monòleg en el qual parlava de com va abandonar casa seva i partí a rodar món per fer d’actriu, també del seu matrimoni esgarrat i de la il·lusió que posava en això de contar històries al públic divers, per després tornar al seu país. Més quotidianitats. No vaig veure programa de mà, però al cartell anunciador hi havia tan sols el seu nom i sobre l’escenari hi va haver tot el temps un jove tocant l’acordió i fins i tot en alguns moments interactuant amb la protagonista. Jo particularment el que vaig trobar més interessant va ser precisament l’acordionista. Si tenim en compte que, essent interessant el discurs, es fa imprescindible una bona direcció, ara compta com es multiplica la necessitat d’una dramatúrgia si no hi ha alguna coseta més que una al·lota fent un repàs de la seva existència quan encara no li ha succeït gairebé res. Un exercici de bona voluntat, sense director.