La ‘Història’ ha provat de demostrar que Ricard III no va ser l’autor de tantes malifetes com les que li va atribuir William Shakespeare a la quarta part de la tetralogia que dedicà, en els tres primers capítols, a Enric VI. No ha aconseguit tombar la llegenda d’un dels personatges amb els quals de ben segur ha somiat qualsevol actor. Vet aquí que l’oportunitat ha arribat a Carles Molinet, que de la mà de Pere Fullana ha col·locat el seu nom a prop dels de Richard Burbage, el primer a interpretar-lo, i John Barrymore, Alec Guinnes, Laurence Olivier i Ian McKellen, entre molts d’altres, sense oblidar Al Pacino a Looking for Richard. Obviarem el nom de Juan Diego a les ordres de Carlos Martín a Sueños y visiones del Rey Ricardo III, per magra. Ricard III, ara reconvertida en Ricard 3, ha estat representada en multitud de circumstàncies. La del nazisme, per descomptat, o una altra d’ubicada en un aparcament subterrani, quan s’especulava sobre la possibilitat que les seves restes fossin sota un habitacle d’aquestes característiques. De la mateixa manera, es va especular que el cruel personatge no fos ni tan sols geperut. Segurament perquè la vida i les obres de William Shakespeare mai no deixaran de crear polèmica, com per exemple la que en alguns moments se centrava en la possibilitat que el geni d’Stratford-upon-Avon ni tan sols hagués existit... o que no fos ell l’autor de tan reconegudes obres, com es proposa a la pel·lícula Anonymus. I així continuarà pels segles dels segles.
I pels segles dels segles s’aniran representant les seves obres, radiografies en tres dimensions de la condició humana. Pere Fullana, com ja ho va fer l’any 2002 amb Macbeth, torna a demostrar el seu talent, que per descomptat no se circumscriu a Shakespeare. Però ho ha tornat a fer, ni més ni menys, que amb una obra originalment de cinc actes i trenta-nou actors, sense contar les ombres dels assassinats pel protagonista, i que ha deixat reduïda a un sol acte i tres actors: Carles Molinet, Josep Orfila i Lucia Sánchez. El primer encarna Ricard III, els altres dos no aturen de canviar de pell, de nom i, naturalment, de registre. Un autèntic tour de force del qual surten tan ben parats com Molinet a l’hora de fer valoracions del seu treball, tant per la rapidesa amb la qual ho han de fer com per la gran varietat de matisos dels diferents personatges que van incorporant a la història. Tampoc no vull deixar d’esmentar un quart personatge, el titella que manega Molinet fent el personatge de Buckinham, tan important en el desenvolupament dels esdeveniments que condueixen a la caiguda del sanguinari protagonista. El sanguinari protagonista també en va ple, de matisos; tan és així, que amb un petit gest o amb un canvi en el rictus Molinet va mostrant tot el que és i el que pensa en cada moment. Una autèntica exhibició del que és treballar el personatge fins al més mínim detall amb la màxima eficàcia.
Per una altra banda, l’escenari està presidit per un multidisciplinari armari, des d’on van sortint els diferents personatges i que a la vegada es va convertint en l’estança del rei, la torre de Londres, on acaben els contraris a la voluntat reial, els carrers londinencs, els diferents castells, o qualsevol dels llocs que apareixen a les vint-i-quatre escenes de l’original.
La música, encertadíssima i tan sols millorable la ranxera. La presència del micròfon damunt l’escenari, una constant a les escenografies de Pere Fullana. De Pere Fullana és també la jivarització del text, amb la qual aconsegueix que no es perdi l’essència de l’original i a la vegada universalitzar el discurs. Una meravella. I en van...
