Teatre del Mar.- En arribar al Teatre del Mar vaig comentar que ja havia vist 'La nit just abans dels boscos' al teatre Romea, fa un any i escaig, més o menys, i tot d’una em demanaren per què hi tornava si ja l’havia vista. Vaig aixecar les espatlles sense donar més explicacions. No era una peça que m’hagués captivat especialment en la versió que interpreta, magistralment, Òscar Muñoz, dirigit per Roberto Romei. De fet, també havia vist la versió d’Àlex Rigola, que interpretaven, ni més ni menys, que Josep M. Pou, Francesc Orella, Andreu Benito, Jordi Bosch, Pere Arquillué i David Selvas. Però sempre és bona una relectura, o tornar a veure una pel·lícula, o visitar un museu un cop i un altre. En tots els casos sempre hi trobes moltes més coses. Una revisió sempre enriqueix, fins i tot diria que resulta imprescindible per poder gaudir-ne de manera molt més acurada. Tot això es pot traslladar al món del teatre, però amb un valor afegit, o no, perquè sobre l’escenari tot sempre és una altra història, que no depèn tan sols del grau d’atenció, estat d’ànim o qualsevol altra circumstància personal, perquè ho fa, bàsicament, de l’estat d’ànim, concentració o tantes altres coses dels que tenim davant i, per descomptat, de l’espai, que fa que tot sigui, com a molt, semblant. Si tenim en compte que aquest muntatge comença al carrer, amb cotxes que es returen, amb vianants que s’aturen o amb veïns que guaiten per darrere la finestra i continua per dins les entranyes del teatre on es representa, està clar que les diferències són majúscules, perquè també hi ha interacció amb el públic, el diàleg entre el personatge i els espectadors, mínima, però interacció, i això fa que l’espectacle sempre sigui una altra cosa. El 'clochard' filòsof que interpreta Òscar Muñoz ens va rebre a la plaça de l’església del Molinar, després varem passar a un carreró i tot seguit a sobre de l’escenari del Teatre del Mar, per acabar compartint una cervesa amb el personatge, i després amb l’actor dins l’envelat del pati. Hi va haver menys canvis d’escenari que al Romea i això va fer que el discurs fos molt més fluid, amb menys interrupcions. Així i tot, la declaració de principis del començament de l’obra va continuar essent brutal, contundent, copsadora. Potser comença massa amunt i el discurs es quotidianitza i perd una mica de força, tot i la proximitat de l’actor. En qualsevol cas, tan original com recomanable.
Teatre Lliure/Gràcia.- Per raons que no vénen al cas, m’interessava veure 'Manca solo la domenica', un espectacle basat en la novel·la 'Pazza é la luna', de Silvana Grasso, adaptat, dirigit i interpretat per Licia Maglieta, acompanyada a l’acordió rus per Vladimir Denissenkov. Es tracta de la història d’una dona l’home de la qual ha partit cap a Austràlia i que, quan fa un grapat d’anys que no en té notícies, decideix convertir-se en vídua, una vídua blanca. Però no passa d’un seguit d’anècdotes interpretades en un to humorístic que no va més enllà, ni tan sols pel que fa a la resolució. Tan sols entretinguda, no passa del primer escaló de la història i allà queda fent voltes, inventant-se una vida que segurament té moltes més possibilitats que no mostra, ja sigui cap a un costat o cap a un altre, perquè dóna joc tant per a la comèdia com per al melodrama, o fins i tot una barreja, que segurament hauria estat el més idoni i que d’alguna manera és el que pretén i no aconsegueix.
Teatre Lliure/Montjuïc.- Tornant a les repeticions, vaig tornar a veure 'El testamento de María', per raons diferents de les ja citades, com per exemple la qualitat de la interpretació de Blanca Portillo en el seu paper de María, la mare del salvador? La mare de Déu? Hi ha tants matisos en la interpretació, és tan ric el text original de Colm Tóibín que segur que amb la impressió del primer cop havien passat un grapat de detalls, grossos i petits, que no s’havien pogut atrapar d’un primer cop d’ull. Tots aquest dubtes, totes les reflexions de qui no entén com dimonis li han adjudicat un paper absurd en la història de la humanitat, s’engrandeixen una mica més sense haver d’estar pendent del joc del vestuari o de l’escenografia, fins al punt que no m’importaria tornar-la a veure.
