De Santanyí vaig partir

Santanyí.- Potser podríem parlar de sorpresa en el concert de divendres al Teatre de Santanyí, però seria una mica injust amb els organitzadors, que amb molta cura, any rere any, amb molta discreció, ofereixen cada estiu un nivell gens menyspreable. Per una altra banda, està clar que el fet que figuri Sergio Alapont al capdavant de l’Orquestra de la Setmana Lírica de Santanyí és poc menys que una garantia de qualitat. Una orquestra que té músics coneguts i amb no poca solvència, per la qual cosa no hi havia cap dubte que el nivell de la funció seria elevat. No és tot, perquè a tot això hi hem d’afegir l’ull clínic de l’organització per les veus (la veu, en aquest cas): la de la soprano holandesa Judith van Wanroij, profunda i clara, mesurada, amb la potència necessària per cantar de manera que sembli que ho fa sense gaire esforç, cosa que li permet dominar timbres i oferir una paleta suficientment variada i rica. Variat i ric va ser també el repertori del programa de la Gala d’Òpera Barroca, que s’inicià amb un Vivaldi, més concretament amb l’obertura de L’Olimpiade, i finalitzà quasi de manera capicua, amb l’ Estiu de Les quatre estacions, com a segon bis. Però Sergio Alapont i Judith van Wanroij varen voler arrodonir la vetllada més enllà del barroc clàssic que l’havia presidida, amb una versió de la coneguda cançó tradicional De Santanyí vaig partir i La mort de na Roseta, que han popularitzat Biel Majoral i Maria del Mar Bonet, indistintament. No cal dir que va ser una fi de festa fastuosa, en el millor sentit, més oportuna que oportunista, perquè el concert no necessitava coronacions amb una cirereta com aquesta. Ja havia assolit fites de gran qualitat.

Quant al programa, val a dir que hi havia una selecció de peces molt eclèctica, tant pel que fa als compositors com per tractar-se de composicions que en la majoria dels casos podríem qualificar de suficientment conegudes, que sempre és un valor afegit, interpretades amb exigència suficient com perquè no semblàs una col·lecció de grans èxits o un acurat recull de bandes sonores, que en algun moment ho podia semblar, sobretot a la segona meitat. Una segona meitat per emmarcar, presidida per Händel, de qui interpretaren fins a tres de les cinc peces. Primer l’obertura de l’òpera Rinaldo, per continuar amb Meine Seele hört I’m Sehen, Vezzi, lísinghe e brio, de l’òpera Ariodante; i per acabar, i potser el punt àlgid del concert, quan la soprano interpretà de manera deliciosa, delicada, Lancia ch’io pianga. Per finalitzar, una ària d’ Euridice, de Gluck, i els tres bis. El primer en record de les víctimes de l’atemptat terrorista de Catalunya, Lasciate Averno, de Luigi Rossi, i les ja esmentades peces de Vivaldi i la versió de la cançó tradicional. Un vespre de nota, dirigit de manera impecable, cercant matisos, cercant tots els colors de les partitures per part de Sergio Alapont, mentre que de l’orquestra, i per qüestions de participació, destacaren el clavecinista Adrià Gràcia i el violoncel·lista Dimitri Strutxkov. De Santanyí vàrem partir amb la sensació d’haver gaudit d’un concert per sobre de les expectatives.