Publicitat
Publicitat

Segon concert, a Bellver i a Deià

Com sempre, el millor estava per arribar, i va ser a la primera ària de la segona part on Anouschka Lara va posar els pèls de punta

En el segon concert del cicle d’Estius Simfònics i amb el títol de Vespre de música barroca, la soprano Anouschka Lara, el tenor Jean-François Lombard i la violinista Gina Nicola acompanyaren l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, conduïda per a l’ocasió pel director francès Jèrôme Correas amb un programa més que interessant i valent, si ens atenem a la seva escassa comercialitat, encara que no menys importància pel que fa als noms que el formen. Per començar, l’obertura de Giustino de Georg Friedrich Händel, com també el Tornami a vagheggiar, que interpretà la soprano no sense dificultats, tot i que és veritat que la referència en aquesta òpera per a la majoria sigui una insuperable Joan Sutherland, que no ho posa fàcil a la nostra oïda, ni per descomptat a la cantant. A continuació, Lieux funestes de Jean-Philippe Rameau i naturalment la intervenció de Lombard en funcions de haute-contre, contraltino o contratenor, una tessitura que es fa difícil escoltar i que es faci agradosa, sobretot perquè els aguts els han de cantar de falset, però així ho escrivien els barrocs; Rameau n’és un exemple fins i tot paradigmàtic, de la mateixa manera que Christoph Willibald Gluck en la versió de 1774 d’ Orfeu i Eurídice, òpera de la qual interpretaren tres àries, Viens, suis époux qui t’adore, Mais, d’où vient qu’il persiste à garder... Fortune enemie i Malhereux, qu’ai-je fait... J’ai perdu mon Eurydice, en gran sentiment, bona coloratura i millor tècnica, per part de Lombard, en aquesta darrera.

Pèls de punta

Però com sempre, el millor estava per arribar, i va ser a la primera ària de la segona part on Anouschka Lara va posar els pèls de punta amb la seva interpretació de Gelido in ogni vena del Farnace de Vivaldi. Esplèndida, mostrant el que pot arribar a donar de si, tot i la seva joventut. Gina Nicola, concertino associat de la Simfònica, interpretà com a solista un altre Vivaldi, el Concert Op. 4 núm. 1 en si bemoll major per a violí i corda de La Stravaganza, que es va convertir en una bona prova del nivell de la nostra orquestra i per descomptat de la segona violinista, en una simbiosi perfecta amb els seus companys, que d’alguna manera donava consistència al programa. Després un tendre Pergolesi, Sul mio cor so ben qualsia d’ Adriano in Siria, i per finalitzar, més Rameau. Fora concessions, un concert dens i acurat.

Per una altra banda, a Deià segon concert del segon any de les Vetllades musicals a l’església de Deià, que s’havia iniciat amb Studium Aureum amb La modernitat coral, que ja havien interpretat a l’auditori del Conservatori. En aquest segon concert ja hi va prendre part el que sens dubte és l’ànima de les vetllades, Barry Sargent i l’Ensemble Tramuntana, que ha crescut de valent; fins a dinou músics, dotze cordes i set vents ja formen part d’aquest conjunt, que té un valor afegit, com és la circumstància de la joventut dels seus components i que segur que anirem veient com creixen a mesura que vagin tocant més temps plegats. Suposo que la circumstància de l’augment dels músics fa que Sargent apunti cap a peces que necessiten més gent, com és ara la Simfonia núm. 40 en sol menor de Wolfgang Amadeus Mozart, que l’orquestra va interpretar el primer i el quart moviment una mica accelarada, una mica massa pendents del primer violí, que interpretà Sargent, més assentats en el segon i el tercer. Ho va dir el director austríac Josef Krips: “Els acompanyants de Mozart han de ser o bé aristocràtics o bé plebeus, però mai burocràtics”. Està clar que els d’Ensemble Tramuntana encara no han assolit l’aristocràcia, però hi estan de camí. A la segona part del concert oferiren la Simfonia núm. 5 en si bemoll major de Franz Schubert, d’estructura molt semblant a la de Mozart.

PUBLICITAT
PUBLICITAT