Publicitat
Publicitat

La Simfònica

Auditorium.- Darrer concert de la XXV Temporada d’abonament de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. A partir d’ara la tindrem al palau de l’Almudaina, al castell de Bellver, a Pollença... ni millor ni pitjor, però una altra cosa. El programa no va ser d’allò més comercial. Stravinsky, Ravel i Saint-Saëns. Per ventura per això no hi va haver una entrada multitudinària, però Pablo Mielgo volia retre homenatge als seus músics i fer que lluïssin totes les seves possibilitats, com si d’una orquestra de solistes es tractàs. Així ho varen fer Smerald Spahiu, Barbara Walus, Sonia Krasnova, Emmanuel Bleuse, Martin Gregg, Josep Miralles, Enrique Sánchez, Jose Vicente Tatay, Joana Rullan i tutti quanti, de manera que cadascun d’ells va tenir la seva ració d’aplaudiments. Es va iniciar amb la Suite Pulcinella, en la vesió de 1949, que alguns llibres situen dos anys abans. Obra encarregada l’any 1920 per Sergei Diaghilev al compositor, sobre el més famós personatge de la commedia dell’arte i model del neoclascisme que va encapçalar el compositor rus. No és una peça senzilla, ni per als músics ni per a l’espectador, no tant per com és de complicada (que ho és estructuralment), com per la varietat musical dels vuit moviments que la conformen, des de la Sinfonia que l’obre fins a l’allegro assai del Finale, en què podem trobar des d’una serenata fins a una tarantel·la, que sempre deixa una mica descol·locat el respectable. La segona peça de la primera part del concert no va ser menys peculiar, també per la versatilitat d’aquesta altra suite, com són les Cinc peces infantils de Ma Mère l’Oye de Maurice Ravel, clarament basades en alguns dels més famosos contes de Charles Perrault. N’és un exemple la Pavana de la Bella dorment o Petit polzet, inicialment composta tan sols per a piano i que el mateix pianista i compositor francès va orquestrar alguns anys més tard. Deliciosa seria un bon adjectiu per definir la composició, que per descomptat resultà molt més asequible que la primera, però que en principi i si no fos per la labor dels solistes, no tenia gaire sentit com a darrer concert. A la segona part, sonà la Simfonia núm 3. op 78 “Orgue” de Camille Saint-Saëns, segurament la seva millor i més ambiciosa composició, ja amb tota l’orquestra sobre l’escenari i amb Miquel Estelrich a l’orgue. Però de la mateixa manera que hem de parlar de l’organista, cal també fer-ho de la inclusió del piano a quatre mans que interpretaren Albert Diáz i Tomeu Moll de manera impecable. I molts més. La peça del francès dedicada al seu amic que acaba de finar, Franz Liszt, va ser un comiat espectacular, tot i que per ventura hauria estat necessari un orgue molt més potent que l’utilitzat. En qualsevol cas, fou una elecció que no feia més que augmentar la categoria de l’espectador.

Manacor.- A l’Auditori de Manacor, hi retrobam un cop més Oriol Broggi, per a l’ocasió amb Una giornata particolare, basada en la pel·lícula de 1977 escrita i dirigida per Ettore Scola, que protagonitzaren Sofia Loren i Marcello Mastroianni. Un clàssic, amb tot el risc que comporta adaptar al teatre una pel·lícula amb tantes referències. Els protagonistes, Clara Segura i Pablo Derqui, acompanyats per Màrcia Cisteró. S’inicia amb unes imatges de la pel·lícula que d’alguna manera contextualitzen la situació. Impecable la presentació, amb el risc que un tengui més ganes de continuar veient la pel·lícula que no la peça teatral que començarà. I un cop més, el problema de les referències, com també el fet de saber com acaba. Però el problema més greu de l’adaptació teatral està en les retallades, que fan que el conjunt, en comparació, perdi densitat, tot i la bona interpretació dels dos protagonistes. Igualment, l’escenografia és molt idònia per contar aquesta història d’amistat entre una pobre mare de sis fills i un homosexual en el temps més emblemàtics del feixisme italià, que permet no poques lectures.

PUBLICITAT
PUBLICITAT