Liceu.- Cent deu minuts corprenedors: Elektra, de Richard Strauss, que segur que quedarà en la història com l’Elektra de Chereau, de Patrice Chereau, finat el 2013, tot just acabat el muntatge de l’òpera de Richard Strauss que coproduïren el Liceu, la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York, el Festival Aix-en-Provence, l’Staatoper berlinès i el Finnish d’Hèlsinki. És a dir, fa quatre anys que rodola i deixa empremta per tot allà on va. Per tant, la seva arribada al Liceu s’esperava amb no poques expectatives, una circumstància que gairebé mai no afavoreix cap espectacle. Tot i així, superà les expectatives i les va deixar a l’altura del betum. L’exigència per a Josep Pons al capdavant del fossat era màxima per dur a bon port tan potent maridatge entre dissonàncies i consonàncies, d’una intensitat que necessitava la justa mesura, que tampoc no és senzill. És a dir, fora concessions, sempre al límit, des de la primera intervenció, que va fer trontollar una mica les servents en el Wo bleibt Elektra? que obre l’òpera. Però tot just després arriba Allein, Weh, ganz Allein, amb la qual la gran protagonista de la nit, Evelyn Herlitzius -a qui havia tingut la sort de veure cantant Brünhilde a Sevilla en un impressionant muntatge de la Fura-, va posar les coses al seu lloc, per a tranquil·litat de la parròquia i vull suposar que també del director, que va continuar exigint màxima intensitat als més de vuitanta músics que seguien les seves indicacions, amb la qual cosa va aconseguir un resultat brillant en tots els sentits i sobretot en una partitura farcida de riscos.
Patrice Chereau col·loca els personatges ran de terra, tot el contrari, per exemple, que la Fura, i minimitza l’espectacularitat, de manera que sembla que ho deixa tot a la interpretació, amb una posada en escena sense interferències. I quan dic interpretació em refereixo tant a la vocal com a la dramàtica, perquè els personatge transmetin tota la càrrega dramàtica que porten a dins, que per a l’ocasió no és poca. Tan sols una petita pinzellada d’autor, com és ara el fet que comença l’obra amb les servents netejant el pati on transcorre l’acció, sense més soroll que el de les graneres, per remarcar la quotidianitat del que vindrà a continuació. I la continuació va ser d’alt voltatge, de manera que l’espectador l’únic que podia fer era prendre aire i parpellejar el mínim possible per no perdre’s res.
Perquè a la veu d’Evelyn Herlitzius, potent, d’amplíssim recorregut, esgarrada, com la que necessita el personatge, la complementa la trista dolçor de la seva germana, Chrysothemis, interpretada a la perfecció per Adrianne Pieczonka, o la d’una Klytämenestra interpretada de manera sòbria per la reconeguda Waltraud Meier, que tan sols amb la seva presència dibuixa la crueltat i covardia del seu personatge. Per una altra banda, Alan held va ser un molt convincent Orest, de veu clara i profunda. De la mateixa manera que Thomas Randle va fer un Aegisth mesurat, concís.
Tot plegat, un vespre inoblidable, que tot just acabar va fer esclatar el Gran Teatre del Liceu com en els millors dies de la seva història, amb més de deu minuts d’aplaudiments, amb els quals varen quedar arrodonides dues hores d’antologia.
Elektra va ser la primera col·laboració entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, i sens dubte la millor. Dels treballs conjunts posteriors, en podríem parlar molt i sempre a favor del segon. La pregunta que em faig habitualment és: Què pensaria el compositor del muntatge? S’ajusta al que ell havia imaginat? Estaria d’acord amb les llicències? Però en aquest cas allò que cal demanar-se és què pensaria Richard Strauss del gran èxit actual de les dues òperes que d’alguna manera ell mateix va rebutjar amb les seves composicions posteriors. Per sort, mai no hi ha resposta a cap de les preguntes.
