OBSERVATORI
Opinió 09/09/2016

Tallar, cosir i llegir entre línies

3 min
'Peccatum'.

Difícilment podem trobar damunt un escenari la dramatització de les populars rondalles mallorquines que no vagin adreçades al públic infantil, amb tot el que això implica pel que fa a la simplificació de l’original, que era per a tots els públics i no tan sols per als més menuts. Així, d’un cop d’ull a la memòria em ve al cap l’adaptació que en va fer Gabriel Galmés per a Iguana Teatre, i que naturalment es va representar al Teatre del Mar. Era l’any 1993. Ha plogut, des de llavors. Segurament n’hi ha hagut altres intents, però, en qualsevol cas, la majoria no traspassava el llindar d’una transcripció simplificada. 'Peccatum', d’Antoni Gomila, amb la col·laboració de Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, i que s’ha pogut veure al Teatre de Manacor, ha anat més enllà, molt més enllà de tot el que s’havia fet fins ara. Han tallat i cosit fragments, però, sobretot, han llegit entre línies algunes de les rondalles d’en Jordi des Racó, de tal manera que han quedat convertides en ‘pornorondalles’, o com diu el programa de mà, “en rondalles verdes, rondalles pecadores, rondalles brutes”. Difícilment, qui les conegui, pot recordar una lectura semblant, ni per aproximació, a la d’Antoni Gomila de les paraules de mossèn Alcover. Val a dir que l’obra comença i acaba amb un tast del que pugui significar ‘popular’, que és un adjectiu lligat indissolublement a les rondalles. Paraules en off que esbrinen molt per damunt l’accepció, i continua amb una declaració de principis de l’autor mateix: “Dins el meu Aplech [sic] no hi ha l’element pornografich que tant abunda dins totes les literatures populars”.

A partir d’aquí queda clar que es tracta d’una lectura molt lliure de l’Aplech en qüestió. Amb una escenografia molt senzilla, minimalista, contemporània, de Joan Miquel Artigues, els dos actors, Antoni Gomila i Catalina Florit, desenvolupen tot un seguit de bocins de les rondalles, sense cap ànim que es reconeguin. Això sí, en Bernadet, el rei, na Catalineta, això era i no era, per tu un almud i per a mi una barcella, entre molts d’altres, apareixen constantment en aquest recull de píndoles, que pot ser ben bé no agradarien gaire al mossèn, o potser sí, però que en qualsevol cas vol ser “una versió irreverent” que no es pretén popular, ans el contrari. És un clar exercici de fer la volta a la tradició, sense traïció. Un exercici teatral enginyós, divertit i mil·limetrat, farcit de referències, fins i tot a 'Acorar', i d’irreverències, que en cap moment arriben al mal gust.

Dic mil·limetrat perquè la gestualitat dels protagonistes forma part del discurs, el qual imbriquen molt subtilment amb el seu origen indiscutiblement popular. Mil·limetrat perquè el 'tempo' de cada “bocí” així ho requereix per poder funcionar a ple rendiment, i que res no sigui un 'déjà vu' o que ningú no enyori els calçons a l’ampla d’en Bernadet ni el gipó de na Catalineta per poder identificar-ne els personatges. Personatges que, naturalment, van variant a cada canvi d’història, amb un sol vestuari. Un petit canvi en el gest, en la mirada, gairebé imperceptible, són suficients perquè els protagonistes passin d’un personatge a l’altre amb eficàcia, que no és senzill, perquè en la majoria dels casos i, encara més pel tractament que els ha donat Gomila, no tenen res a veure l’un amb l’altre. Entreteniment, originalitat i feina ben feta, perquè ambdós mostren un domini absolut dels textos, podrien ser un bon resum per valorar 'Peccatum', la darrera criatura fèrrica que supòs que hauria d’acabar amb un: “A l’infern ens veiem tots plegats. Amén”.

stats