25/10/2015

Tea-tres

4 min
Desdfdsfdfses Illes.

Manacor.- Mata el teu alumne, una producció de la sala FlyHard, escrita i dirigida per Carles Mallol i interpretada per Pepo Blasco, Mari Pau Pigem i Quim Àvila. El títol de l’obra és d’alguna manera un Macguffin, el desencadenant per retratar els cinc personatges que hi intervenen. Un escriptor que acaba de publicar una novel·la que conta com un mestre mata el seu alumne, la seva dona i el seu fill. La dona del personatge que després d’haver llegit la novel·la ha assassinat un dels seus alumnes a cops de raqueta, tal com ho fa l’assassí de l’obra de ficció, i el mateix assassí. Comença amb una visita de la dona de qui ha comès el crim a l’escriptor, per intentar esbrinar les raons que han pogut fer que el seu marit hagi convertit la hipòtesi literària en realitat. El personatge de l’escriptor, intepretat per Pepo Blasco, tot just al principi de l’obra, beu massa del tarannà woodyallenesc, tan de sobra conegut que rellisca una mica, tot i que ja des del plantejament els dos personatges que inicien l’obra són tan suculents que fa que aquest petit homenatge quedi relegat a un segon terme, fins al punt que no és díficil oblidar la circumstància en qüestió i la personalitat de l’escriptor passa per sobre de qualsevol referència, segurament per l’nterès del text de Mallol, com també gràcies a una gran interpretació de Blasco. A partir d’aquí es van intercalant diferents situacions en dos espais diferents, la casa de l’escriptor i la del matrimoni, encara que físicament són el mateix, i amb els diferents personatges, que són els mateixos actors. Un joc conegut, però no per això exempt de dificultats perquè funcioni amb la precisió que requereix perquè així sigui. I Mata el teu alumne funciona en tot moment, encara que em sobraren els moments mímics, per a mi del tot innecessaris. Poca cosa pel que fa a la valoració del conjunt del muntatge. En un moment donat, quan han transcorregut tres quartes parts de l’obra, la sensació és que està a punt d’entrar en un bucle de difícil solució, com si la trama estàs arribant a un camí sense sortida. I aquí, el moment en què Mallol demostra el seu talent com a dramaturg, de manera que li dóna un gir, més intel·ligent que sorprenent, que fa que tot apugi el nivell d’un conjunt ben trenat i molt interessant, amb una intepretació de Pep Blasco i Quim Àvila d’altura.

Teatre Principal.- A la sala Petita tres representacions de L’arquitecte i l’emperador d’Assíria (1966), de Fernando Arrabal, dirigida per Jeroni Guiem Obrador i interpretada per Joan Manel Vadell i Guiem Juaneda, a qui el director ha donat un petit gir com a referència al conflicte sirià i a Bashar al Ashad, que no deixa de ser prou interessant, encara que l’original abraci molt més i apunti directament al mig del front de qualsevol dictador de la història de la humanitat i, per tant, no està gens malament recordar-nos que avui existeixen personatges tan folls i cruels pertot arreu del món. Diria que aquesta circumstància és una mica tangencial pel que fa el resultat final d’aquest tour de force interpretatiu, que deixa esgotats fins i tot els espectadors, després de presenciar l’esforç d’ambdós protagonistes. Fantàstics. El risc era que aquesta manera d’entendre el teatre hagués quedat una mica antiga, desfasada, al més pur estil del Grupo Pánico, que conformaren Fernando Arrabal, Alejandro Jodorowski i Roland Topor. Però queda clar que no varen ser fruit tan sols d’una moda, que el seu discurs a través de l’absurd és encara ara una manera molt efectiva de retratar la realitat i la intemporalitat de la condició humana.

Teatre del Mar.- La causa, escrita i dirigida per Joan Carles Bellviure i interpretada per Vicka Duran, Rodo Gener i Xavi Frau, va ser premi Llorenç Moyà de textos teatrals de l’Ajuntament de Binissalem i arriba dos caps de setmana al Teatre del Mar. Una reflexió - beckettiana?- sobre la violència en un món que s’esbuca. Diu el programa de mà que l’obra parla “utilitzant l’humor com una arma afilada d’una societat on els únics valors que queden són els “borsaris” i de la impossibilitat, per a uns individus, de trobar solucions que no passin pel camí de l’odi”. Com sempre, Bellviure apunta alt i mostra el seu compromís enfront d’una societat amb la qual no combrega, però en aquest cas no són els personatges i el seu dia a dia, el seu hora a hora, els que construeixen el discurs. Em va semblar que era a l’inrevés, el discurs és el que condiciona els personatges i així gairebé mai no funciona. A més, la gens convencional manera de contar-ho pesa més que el que realment interessa, fins al punt que interfereix massa en les diferents situacions que es van succeint en el temps i que es van anotant a una pissarra, per la qual cosa la història, el bessó de la història, de mica en mica es va buidant de contingut.

stats