‘Totum revolutum’

Teatro Real.- No hi ha dubte que incloure Bomarzo, d’Alberto Ginasterra, a la programació s’ha de qualificar de molt interessant. Està clar que arriba tard, cinquanta anys, incomprensiblement, quan la seva prohibició hauria estat un reclam, però també és cert que quan va succeir, a Espanya encara regnava Franco i no crec que li fes gaire talent veure un espectacle d’aquestes característiques. I passats uns anys l’òpera en qüestió havia viatjat al prestatge de l’oblit. També és cert que per raons idiomàtiques pareixia que Madrid havia de ser la seva destinació natural, perquè a la resta del món l’adaptació operística de la novel·la de Manuel Mujica Lainez ha despertat poc interès, i vull pensar que no tan sols perquè la llengua en què canten els protagonistes sigui el castellà. Sigui com sigui, la història de Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo, ha arribat a la capital, amb la signatura de Pierre Audi com a director d’escena i Urs Schönebaum com a escenògraf, que resulten fonamentals a l’hora de fer una valoració de l’esdeveniment. Perquè la posada en escena resulta fonamental, potser molt més quen en altres muntatges, fins i tot en els que el director artístic figura en el programa de mà com a element estel·lar.

El “menys és més” Pierre Audi no l’ha tengut gens en compte, llevat dels moments minimalistes, amb l’escenari completament negre i uns fluorescents que van marcant el territori, estèticament i argumentalment molt aconseguits, però la resta del temps ha farcit l’escenari sense treva, amb una pantalla gegant com a teló de fons on es van projectant imatges de tota casta, ara la mar, ara aigua de riu, ara paisatges desenfocats, ara imatges psicodèliques que rememoren l’època de la composició, que no de la narració original. Una narració densa, ben articulada, complicada, brillant, hereva, sens dubte de Shakespeare, una barreja de Ricard III i Macbeth majoritàriament, on s’aferra l’autor com a llibretista. Una circumstància que gairebé mai és positiva, perquè l’autor no vol que quedi res al tinter i resta qualsevol possibilitat de fluïdesa a l’espectacle. A sobre la simbologia expressionista el converteix en un totum revolutum excessiu, innecesàriament excessiu. No cal que la visió del protagonista de la seva existència, de nin a vell, representada amb una taringa de protagonistes des de la infància fins a la senectud, surti tants cops, ni tampoc els seus fantasmes, en processó, amb el pare mort, que sembla Amfortas al capdavant. Ja ho havíem entès.

Però no oblidem que del que parlam és de Bomarzo-òpera i la part vocal tampoc no és, o no ho hauria de ser, irrellevant, encara que en aquest cas la fagocita la posada en escena irremissiblement. Val a dir que vocalment no és una meravella aquesta successió de recitatius atonals, tot i l’esforç de John Daszak per transmetre els innumerables neguits del protagonista. Impossible entrar en la història, en el personatge. El cor, situat dins el fossat, dona consistència a la narració amb la seva bona i complicada actuació i menció especial per a Patricia Redondo com a pastoret. Vaig quedar amb ganes de fruir més de la molt interessant música de Ginastera, injustament ofegada dins la tempesta visual que ens proposen.