Qualsevol excusa és bona per tornar a veure 'Monsieur Verdoux' (1947), de Charles Chaplin, que ve inclosa en un petit cicle de pel·lícules mítiques que s’aniran projectant al llarg d’aquest estiu. I no cal dir que aquest estiu, també, el millor lloc per passar unes hores és dins un cinema. Com totes les iniciatives de CineCiutat, aquesta també és bona, engrescadora i refrescant. Refrescant per dos motius: el ja citat i, sobretot, per refrescar el personatge i donar a conèixer a les noves generacions el treball de qui, juntament amb Orson Welles, és sens dubte una de les figures més importants, si no la que ho és més, de la història del cinema, injustament oblidat.
No hi ha hagut cap personatge tan renaixentista com Sir Charles Spencer Chaplin, ni tan sols l’esmenat i molt més glorificat Orson Welles, de qui tornaré a parlar més endavant i relacionat amb 'Monsieur Verdoux'. Ningú ha estat productor, guionista, director, actor principal i autor de la música de totes les seves pel·lícules, fins al punt que va guanyar un Oscar a la millor banda sonora per 'Limelight', vint anys després, l’any 1972, de la seva estrena comercial. Pel que fa a les nominacions a l’Oscar, 'Monsieur Verdoux', com 'El gran dictador', també la va obtenir com a millor guió original. Un guió original que neix de la idea d’Orson Welles de fer una pel·lícula sobre Landrú i que volia que interpretés Charles Chaplin. Com tants projectes del geni gros, va quedar dins un calaix. Però Charles Chaplin va continuar donant voltes al personatge i demanà permís a Welles per tirar-lo endavant; i ell, sempre tan brillant i lògic, li va contestar que era de domini públic. I així va néixer 'Monsieur Verdoux', una comèdia negra que de comèdia té poc.
Potser sembla que el personatge de l’assassí en sèrie, que es casa amb diferents dones majors per arramblar-los els doblers, és un intent d’allunyar-se del seu famós Charlot, però segurament és tot el contrari. És cert que el seu aspecte estètic, arreglat, primmirat i fins i tot una mica ridícul és als antípodes de l’homenet del bombí, el bastó, les sabatotes i el vestit esgarrat, com també la seva relació amb la policia, que tan bons gags li havia donat, com per exemple com elimina el comissari que en un moment el deté, pur 'slapstick', el gènere que, com ningú, havia brodat en infinitat d’obres mestres, des d''El nin' fins a 'El circ', i sense oblidar 'La quimera de l’or', encara que jo particularment em quedo amb la millor història de desamor que s’hagi rodat mai, 'El circ'.
En el fons i en la forma, Verdoux és tan sols l’altra cara de la mateixa moneda. De fet, un dels temes que planteja és que no pot existir el bé sense el mal. En un moment donat, ja detingut i a punt de ser guillotinat, argumenta que una sobredosi de bé tampoc no seria bona, tot just després de fer el seu discurs davant els jutges, potser la més important raó de ser de la pel·lícula: “Assassinar una persona fa que siguis un canalla, assassinar-ne milions, un heroi”, en referència al comerç i fabricació d’armes.
Chaplin, contràriament al que s’ha escrit en alguna ocasió, no justifica el comportament de l’assassí, ni tan sols perquè aconsegueix els doblers perquè la seva vertadera dona, paralítica, i el seu fill no pateixin necessitats. Fins i tot André Bazin i Eric Rohmer, que sostenien que “Verdoux és Chaplin”, en una meravellosa biografia sobre el cineasta, especulen amb la possibilitat que sigui ell mateix qui ha acabat amb la vida de la seva dona i el seu fill: “Allà dalt estaran millor” diu, quan finalment, torna a ser pobre i ha decidit entregar-se a la policia en una memorable i també 'charlotesca' seqüència, amb aglomeracions i corregudes com en els seus millors temps. Tampoc no té gaire importància, ho fa amb subtilesa, com sempre, amb infinitat de lectures, com sempre, i 'Monsieur Verdoux' no és una excepció, és paradigma. Ell la considerava la seva pel·lícula més important. Jo no ho sé, en té tantes...
