‘Café Society’.- De la mateixa manera que la resta dels mortals respiram, Woody Allen fa pel·lícules. Una cada any i ja en són 47. I cada cop el mateix, un enfilall d’opinions que la posen en la llista de les pel·lícules brillants o en la de les fallides; o, si més no, en la de les més o manco allenianes, que és el mateix si és intel·ligent o tan sols ocurrent. Fins i tot circula una llista de les pel·lícules de Woody Allen que va de les millors a les pitjors, com si es tractàs d’una classificació esportiva. Una animalada. El que és cert i segur és que el geni de Brooklyn no n’ha fet ni una que es pugui qualificar de comercial, en el sentit més pejoratiu de l’accepció, si és que en té algun altre. I Café Society no n’és l’excepció. Hi ha Woody Allen per tots els costats. No tan sols el personatge que interpreta Jesse Eisenberg és l’alter ego del director, que ho és, perquè no pot ser d’altra manera. També són allenians el pare del protagonista, la dona, el jueu intel·lectual i comunista... i tants d’altres que formen el seu univers i que l’han acompanyat durant mig segle, i per tant, també a nosaltres. Entre nosaltres tampoc no hi ha excepcions. Els que els agrada Woody Allen, no es perden ni una pel·lícula seva. Per tant, cita obligada. També és cert que les primeres pel·lícules en les quals no intervenia com a actor ens deixaven una mica descol·locats, però ja ens hi hem anat acostumant, de tal manera que ja no hi resulta tan imprescindible, la seva presència. En aquesta ocasió, però, hi ha regal, valor afegit i no mancat de dificultat, com és que una veu en off, que no és altra que la de Woody, va contant la història. Per tant, menys raons per a la nostàlgia.
Nostàlgia és el bessó de Café Society. Nostàlgia romàntica, però també del Hollywood dels anys 30, que és un dels ítems del director i guionista, com també ho són la família, les relacions amoroses, sempre tan complicades des de la seva perspectiva; i, per descomptat, la condició humana. De tal manera que són tan interessants els personatges secundaris com els protagonistes, que també és una constant en el seu cinema. Aquesta circumstància, en aquest cas, propicia un petit decalatge que fa que, dels secundaris, en quedem amb fam de saber més coses, mentre que Woody Allen ho resol amb un parell de pinzellades, que poden resultar insuficients. Tot i així, Café Society vessa naturalitat i fa que en lloc d’estar asseguts a la sala d’un cinema sembli que som en tot moment dins la pantalla. No sé si és una meravella, però en qualsevol cas és una pel·lícula de Woody Allen, que no és poc, sobretot tenint en compte que la fotografia la signa l’immens Vittorio Storaro, qui, per primer cop, com el mateix director, ho fa en format digital.
‘Tarde para la ira’.- Si Woody Allen és a les acaballes, tot i que fa dos anys dirigí l’òpera Gianni Schicchi i ara està embarcat en una sèrie televisiva, ‘Tarde para la ira’ ha significat el debut rere la càmera de l’actor Raúl Arévalo. Jove, actor d’èxit, cinc cops nominat als premis Goya i un guardó com a millor actor de repartiment, per Gordos, que ha tirat pel camí del mig i ha fet el gran salt amb tots els pronunciaments per a triomfar. ‘Tarde para la ira’ és un thriller que podria passar en qualsevol lloc del món. És la història d’una venjança, encara que aquesta circumstància forma part dels girs argumentals que sustenten la narració. Tant és així que n’hi ha dos més, autènticament brillants que, per suposat, no desvetllarem i que formen la pedra angular de la història. Pel que fa a la manera de contar-ho, a Arévalo li manca uniformitat en el ‘tempo’ i tant li és fer-ho a una velocitat de vertigen, al principi, com alentir-la al final. El ‘que’ guanya el ‘com’, i acaba per decantar la balança positivament un bon repartiment i, com és de suposar, una bona direcció d’actors. Cap d’ells flaqueja, amb un Antonio de la Torre, altre cop en el rol de personatge rocós, torturat..., que broda. Pel que fa a la resta, Luis Callejo, Ruth Díaz i Manolo Solo, perfectament dibuixats, li donen perfectament la rèplica.
