El pati de l’Arxiu del Regne de Mallorca feia goig. I havia un rum-rum entre el públic una mica especial. Semblava una estrena com cal, un esdeveniment. Era l’estrena de Desig, l’adaptació que Sergi Baos ha fet d’ Un tramvia anomenat Desig, amb la qual el seu autor, Tennessee Williams, va aconseguir el premi Pulitzer, i Marlon Brando, la glòria. Després es va estrenar la pel·lícula i tot es va multiplicar exponencialment. De la pantalla a l’eternitat. Però seria del tot injust oblidar el bessó, aquest retrat impagable de la condició humana dels protagonistes, més enllà de les circumstàncies socials que els envolten i que en altres adaptacions, a mi particularment i de la majoria de clàssics nord-americans, sobre l’escenari em creen distància, molta distància. Sergi Baos, també director, ha optat per podar totes aquestes referències addicionals, que podrien desviar l’atenció del que, com diu en el programa de mà, realment li interessa, la violència, que per la seva condició d’home pacífic potser vulgui entendre una mica més a través dels protagonistes i de les seves relacions. Prescindeix també de l’acció continuada i se centra en la dissecció dels personatges, fins i tot donant prioritat als monòlegs, amb els quals cadascun d’ells marca les línies mestres del que anirà succeint. Aquesta opció té un petit problema: des del moment en què marques de manera tan contundent qui és qui i com és cadascú, elimines qualsevol tipus de joc dramàtic que condueixi a l’evolució de la trama, a la metamorfosi dels protagonistes.
En el cas de Desig, l’aparició de Blanche, magistral Alexandra Palomo, no produeix cap daltabaix, cap circumstància que faci trontollar la relació anterior dels altres protagonistes. Tot sembla que era, si no igual, molt semblant a després de la seva arribada. Tampoc no hi ha matisos en el seu personatge, que des del primer glop d’alcohol destapa la seva tendència espirituosa. De la mateixa manera, un molt contundent Rodo Gener exerceix d’home furibund des de la seva entrada i les seves mirades a Blanche ja revelen l’entramat. Marga López és Stella, i ella sí que té més possibilitats de desenvolupar el seu personatge, amb molts més registres, perquè actua de manera diferent quan està davant de la seva germana, davant del seu home o davant de tots dos junts. Malgrat començar una mica dubitativa, de seguida es va fer seu el personatge i li va treure tot el profit, a l’ombra dels protagonistes. Joan Manel Vadell va estar bé en el dibuix general de Mitch, però li va mancar convicció en els moments àlgids, com és ara en el de l’enfrontament físic amb Stanley Kowalski, a qui l’uneix una absoluta dependència, que tampoc no queda palesa a Desig.
Segurament hi manca el rodatge per poder anar polint aquests petits detalls, el rodatge per adaptar-se a l’escenari, un pati que no sé si reuneix les millors condicions, per molt peculiar que sigui. Tot i així, l’obra en conjunt funciona, té pes. Manca arrodonir-la.
