‘Guium, la ciutat adormida’.- L’any 2004, Josep Lluís Bonnín publicà Guium, la ciutat de l’oracle, la història d’una ciutat mallorquina del temps dels romans que va desaparèixer sense deixar-ne ni rastre. El dramaturg Toni-Lluís Reyes no ha buscat la ciutat, però sí el rastre sota l’imperi del totxo. No és una metàfora, són centenars de metàfores enterrades dins un forat de silencis i formigó. D’això parla l’autor de l’obra que es va representar al teatre Principal en la seva primera coproducció de l’era Forteza -bona elecció-, en aquest cas amb La Fornal Espectacles i Tau Teatre, dirigida per Víctor Muñoz Calafell i protagonitzada per Toni-Lluís Reyes, també autor, Eva Barceló i Enka Alonso, i que demà, diumenge, es representarà a Manacor dins el marc de la fira. Un sol escenari, senzill i eficaç, signat, com el vestuari, per Antoni Valls, impecable. En tot moment tens la sensació d’estar dins l’oficina de qualsevol arxiu municipal. Val a dir que també s’ha de reconèixer la il·luminació de Joan Borràs, que ajuda a crear la tensió necessària del relat. Un relat que en aquest sol escenari es mou en dos moments diferents en el temps, de tal manera i fins al punt que en un moment determinat, el final, coincideixen. Una història en un subtil in crescendo que obliga l’actor Reyes a una metamorfosi constant a mesura que es van destapant noves dades d’aquest thriller teatral amb regust històric. L’autor Reyes utilitza amb precisió el llenguatge funcionarial, que en principi podria ser un llast per l’obra, però ho fa de tal manera que serveix per donar consistència i credibilitat als personatges, mentre que per una altra banda ho fa a un ritme que no deixa que es perdi l’interès dels esdeveniments, que seguint amb el tarannà del relat hauria estat millor deixar-lo obert, amb la picada de porta, en lloc de rubricar-lo com ho fa i que lògicament no revelaré.
‘Caiguts del cel’.- A Manacor, de Sébastien Thiery, amb el títol original Comme s’il pleuvait, dirigida per Sergi Belbel i interpretada per Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Àlex Casanovas i Anna Barrachina. Una comèdia que parla de l’ambició, del consum, del món actual en resum, i ho fa de manera esbojarrada, utilitzant l’absurd com a vehicle humorístic i metafòric en un decorat que recorda el Misteriós assassinat a Manhattan, de Woody Allen. Una primera mitja hora que funciona a la perfecció, fins que fa acte de presència el personatge del veïnat foll que interpreta Casanovas, que més que absurd resulta ridícul. Impecable, com sempre Jordi Bosch, amb una correcta rèplica d’Emma Vilarasau, i molt acurada la d’Anna Barrachina interpretant la dona de fer feines ucraïnesa. Alguns moments brillants, hilarants, com és ara el moment en què Bosch comença a parlar ucraïnès, entre molts d’altres en els quals li dóna la rèplica Anna Barrachina. També és cert que el text utilitza un parell mallorquí de tòpics, llocs comuns que es converteixen en asos trets de la màniga per aconseguir la rialla fàcil i segura. Per tot això, el conjunt és desigual, tot i que el discurs té molta substància, bàsicament pel fet que cap intervenció d’un actor tan contrastat com Casanovas no se’n pot salvar ni una, i no cal oblidar que ell és el detonant de la història que no acaba amb una situació còmica, a la qual Belbel no treu el màxim profit.
