Publicitat
Publicitat

Tot un estiu per poder aprendre

Just a l’inici de les vacances escolars em preguntaven en una entrevista què opinava sobre els quaderns de feines d’estiu. “Fonamentalment es tracta d’un negoci editorial”, vaig respondre, i a continuació vaig afegir que resolien bastants problemes a alguns pares, ja que eren útils per tenir ocupats els seus fills enmig de tant temps buit. Dies després, es produïa un singular ressò mediàtic amb la llista de deures que el professor de secundària italià Catà posava als seus alumnes adolescents. En una altra entrevista la pregunta va ser: “¿No es tracta d’una cursilada més o menys bucòlica?” La meva resposta va ser: “És possible, però això normalment ho diu qui no accepta que aprendre tingui a veure amb somiar i descobrir la felicitat”.

Com passa al llarg de tot l’any, els temps i els interessos adults són poc coincidents amb els dels infants i adolescents. És complicada la renúncia que comporta planificar també les vacances (quan volem descansar de moltes explotacions) en funció de les criatures de casa! A més, tot pare i mare té a l’estiu una dificultat educativa singular: com educar de manera diferent, com ajudar-los a omplir (també d’avorriments) els seus dies. D’altra banda, en escriure sobre els grups familiars, tampoc no podem oblidar la diversitat i la desigualtat. La majoria de famílies no tenen temps de vacances per compartir amb els fills. Només saben que, a partir d’un dia, no marxaran de casa a estar ocupats i cuidats per un altre. Si considerem necessaris els quaderns d’estiu, ¿posarem en marxa beques per adquirir-los? ¿Per què les autoritats semblen preocupar-se per si mengen i no per ajudar a fer que, sense escola, les seves jornades tinguin algun sentit?

Si la relació amb el món escolar d’un nen de deu anys és diferent de la d’un adolescent, el seu estiu tampoc serà el mateix en termes de deures. Per a tots ells, però, les vacances seran, haurien de ser, un punt significatiu de desconnexió. Tot just acabo d’ajudar a construir una cabana-nau al nét de sis anys amb la capsa d’un sofà, que ha ajudat a muntar tot demostrant que ja sap llegir les instruccions. No fem cap quadern (crec que ha vingut i tornarà sense fer en alguna motxilla) però les finestres o els estels que retallem o mesurem a la capsa vénen de l’escola. A la nit sento a la platja el xivarri d’un grup d’adolescents. L’escola els queda molt lluny. Alguns i algunes segur que se senten alliberats de no trobar-se-la per uns mesos. Em porta a pensar que, potser, seguint les recomanacions del seu professor Catà corresponent, ballen, s’estan dient amb metàfores que s’estimen, raonen sobre l’estupidesa del món adult.

L’estiu també és un temps per al saber. No està present la mediació del mestre, del professor (queda la seva reminiscència permanent de qui és positiu en una vida), i agafen el relleu principal altres persones adultes. Adults que ara no hauríem de pensar en les notes o les fórmules matemàtiques, sinó a demostrar al fill la felicitat que sentim quan sap resoldre una dificultat o fer cara d’entusiasme després de llegir dues pàgines seguides. És temps per descobrir a la vida allò que hem après a l’escola. És temps per viure, descobrir i aprendre, durant uns mesos, de maneres diferents, a les quals l’escola no vol o no pot prestar atenció (tot confiant que, quan tornin a l’escola aquesta començarà per esbrinar i recollir tot allò nou que han après quan eren fora, a la vida).

L'