04/09/2012

Llengua i nació

3 min
Llengua i nació

El romanès es parla a tot Romania i els seus dialectes connecten amb els parlats a l'altre costat de la frontera, a Moldàvia, avui estat independent després de la desintegració de la Unió Soviètica (1991). Va existir, i existeix -encara que avui molt menys- un debat recurrent entre, d'una banda, els romanesos i els moldaus que consideren el moldau un dialecte més, i de l'altra, els llavors independentistes de Moldàvia, que el consideraven una llengua independent. En temps de l'URSS, l'única diferència era que s'escrivia en ciríl·lic, però amb la independència Moldàvia va adoptar l'alfabet llatí, com Romania, alhora que fixava la denominació oficial de moldau a la Constitució del nou estat -i de fet, a la declaració d'independència la llengua del país encara s'anomenava romanès-. El mateix es pot dir del serbi-bosnià-croat, o serbocroat, o serbi, o croat, o bosnià, o montenegrí, segons qui l'anomeni. A Bòsnia i Hercegovina als nens se'ls segrega en escoles de llengua bosniocroata i escoles de llengua sèrbia... encara que parlen el mateix idioma! És evident que la sopa de noms per anomenar el mateix no és una qüestió lingüística. Com tampoc ho és la distinció "valencià-català-mallorquí-menorquí-eivissenc-formenterí-aragonès oriental" (recollint les denominacions que els polítics d'un o altre indret pretenen imposar).

S'atribueix al lingüista jiddisch Max Weinreich (1894-1969) l'aforisme "Una llengua és un dialecte amb exèrcit i marina", que posa de manifest el caràcter polític -i no lingüístic- que sol tenir la distinció entre llengua i dialecte. El problema és que hi ha qui pensa que si es té una llengua pròpia, llavors es té dret a un estat propi. O -en el cas del valencià, mallorquí, etc.- es té dret a ser una autonomia dins d'una altra nació. Totes aquestes implicacions són falses. Cal deixar-ho molt clar i repetir-ho tantes vegades com faci falta: una llengua pròpia no és ni una condició necessària ni una condició suficient per tenir dret a un estat o a una comunitat autònoma, i ni tan sols per a conformar una nació.

Per què la llengua suscita tants esforços polítics, doncs? 1. Perquè hi ha qui pensa el contrari -o tots la mateixa llengua, o tots la mateixa raça, o no hi ha nació-. 2. Perquè, sovint, és un ingredient essencial del marc cognitiu -el frame - des del qual es veu el món. I des d'aquest marc, que filtra informacions, valors, etc., els individus elaboren amb qui se senten més representats. Afortunadament, però, no tot és tan senzill. Els marcs no els constitueixen només les llengües i tampoc les adscripcions polítiques, encara que tinguin un pes molt important.

Llavors, ¿de qui ets , del que parles o d'on votes? Si preguntem als ciutadans de la Franja ho tenen clar: parlar català -llengua- no els fa menys aragonesos -ciutadania-. A Catalunya es pot dir el mateix de molts ciutadans castellanoparlants: no per parlar castellà són menys catalans. El que pensa que només es pot ser aragonès si es parla una "llengua aragonesa" aplica la mateixa lògica que els que pensen que els castellanoparlants no són catalans (o, alternativament, proposaria un nou idioma anomenat català de la Meseta ). Com es diu aquesta perspectiva d'anàlisi sociopolítica? Nacionalisme excloent, o ètnic-cultural. Per sort, a Catalunya el nacionalisme predominant és integrador i cívic.

I de la mateixa manera que parlar una llengua diferent no implica ser d'una nació diferent, parlar la mateixa llengua -se la denomini com se la denomini- no implica ser de la mateixa nació. Un australià i un nord-americà no experimenten cap confusió nacional quan dialoguen entre ells en anglès, com tampoc un veneçolà i un espanyol.

Definir què és una nació sempre genera debats, sovint empeltats de política, però no em sembla massa agosarat destacar els següents factors com a constitutius d'una nació en sentit cívic. 1. Solidaritat o vincle: uns llaços comuns (pràctics); 2. Identitat: consciència de grup (sentimentals); 3. Possibilitat d'expressar-se col·lectivament (polítics). En definitiva, els lligams socials (geogràfics, històrics, materials, etc.) han d'esdevenir consciència i voluntat col·lectiva. Per això Catalunya és una nació. Per això els Països Catalans avui no ho són. I si un dia ho són, els importarà encara menys i definitivament no tindrà cap rellevància política si la llengua comuna es denomina català o valencià (o aragonès oriental).

stats