Publicitat
Publicitat

Condemnar Blair, absoldre Saddam?

No em considero sospitós d’haver simpatitzat mai amb els neocons nord-americans ni amb George W. Bush, a qui sempre vaig considerar un talòs reaccionari. Encara ha estat més petita la meva afinitat amb José María Aznar, a qui he dedicat centenars de pàgines no precisament elogioses. Pel que fa a Tony Blair, el més a prop que he estat de la tercera via va ser en un dinar d’opinadors amb l’ideòleg d’aquella fórmula, el professor Anthony Giddens, en un restaurant del Port Vell de Barcelona. No crec que me n’encomanés gran cosa.

Per tant, la publicació fa un parell de setmanes, a Londres, de l’informe Chilcot sobre les responsabilitats de Blair -i, per extensió, dels altres dos integrants del Trio de les Açores- en la invasió de l’Iraq del 2003 no em va provocar cap sorpresa, ni cap incomoditat. En tot cas, una potser cínica reflexió d’historiador: si, d’aquell conflicte, l’informe afirma que “l’acció militar no era l’últim recurs” i que les hostilitats van començar “abans d’esgotar totes les accions pacífiques”, exactament el mateix es podria dir de quasi totes les guerres que el món ha conegut al llarg dels últims segles.

L’informe Chilcot, en definitiva, em sembla un exemple més de la qualitat i la solidesa d’aquella democràcia britànica ara injustament vilipendiada arran del referèndum del Brexit. Del que ja discrepo és d’algunes lectures i glosses d’aquell informe, fetes per un columnisme que, de tan progre, es passa de frenada. Desitjar que Bush, Blair i Aznar siguin jutjats un dia per crims de guerra o contra la humanitat és un anhel legítim i comprensible, tot i que difícil de veure realitzat. Ara, que per emfasitzar la culpabilitat dels tres mandataris occidentals es presenti Saddam Hussein com un factor de pau i d’estabilitat al Pròxim Orient, això ja resulta aberrant.

Aquella guerra -hem tornat a llegir aquests darrers dies- va començar amb una gran mentida: que el règim iraquià posseïa armes químiques i biològiques. A posteriori vam saber que el 2003 no en tenia, és cert; però això no ens pot fer oblidar que n’havia tingut, que les havia utilitzat -els 5.000 civils kurds gasejats a la ciutat de Halabja el març del 1988 en són una tràgica i irrefutable prova-, que més endavant va seguir desenvolupant-ne i que va amenaçar repetidament de fer-les servir. Aquestes dades també formen part de la veritat del cas.

Sobretot, no és acceptable que, per subratllar les desastroses conseqüències de la invasió angloamericana (milers de morts i ferits, guerra civil entre xiïtes i sunnites, aparició de l’Estat Islàmic...), es doni a entendre als lectors de bona fe que fins aleshores, fins a la irrupció en escena de Bush, Blair i Aznar, l’Iraq era una bassa d’oli, un model de convivència intercomunitària i un element d’equilibri regional.

De fet, la violència va ser el ciment polític de l’artificial estat iraquià des que els colonialistes britànics el van inventar, el 1920-1921. El nou poder va ser rebut amb una primera revolta que va costar 6.500 morts en quatre mesos. Des d’aleshores les rebel·lions tribals, els xocs armats entre el poder central i certes comunitats religioses (nestorians, yazidites...) i, sobretot, la tensió estructural de kurds i xiïtes contra la minoria sunnita dominant van provocar desenes de milers de morts durant les dècades de 1920 i 1930. Si a això hi afegim el caràcter sagnant dels cops d’estat de 1941, 1958 i 1963, així com la cronificació de la guerrilla nacionalista al Kurdistan, tindrem una idea general de sobre quins fonaments es va aixecar, a partir del 1979, la dictadura de Saddam Hussein.

Saddam, en tot cas, va portar el menyspreu per la vida humana fins al paroxisme. Els que avui comptabilitzen amb afany els morts atribuïbles a Bush i Blair potser no recorden que només la guerra lliurada per Saddam contra l’Iran el 1980-1988 -tal vegada animat per Occident, però no pas obligat per cap poder forà- va deixar un milió de cadàvers. O que l’operació Anfal contra els kurds iraquians va causar, el 1988, 180.000 morts, bàsicament civils. O que la Guerra del Golf del 1990-1991, arran de la invasió iraquiana de Kuwait, va costar a l’exèrcit del dictador potser 30.000 morts. O que la repressió dels diversos aixecaments xiïtes i kurds entre el 1991 i el 2003 es va saldar amb no menys de 100.000 morts addicionals.

L’Iraq post-Saddam no és Suïssa, certament; no ho ha estat ni ho serà mai. I la guerra del 2003, no autoritzada per l’ONU, va ser jurídicament il·legal. I s’hi van dir mentides. I es van cometre errors garrafals en la gestió de l’endemà. I hi ha motius per sostenir que el Trio de les Açores hauria de retre comptes davant d’un tribunal internacional. I José María Aznar ens cau pitjor que fatal. Dit tot això, recordar què va fer Saddam Hussein no és cercar cap coartada ni agitar cap espantall; és, senzillament, omplir els dos platets de la balança.