Publicitat
Publicitat

L’ombra de Stalin

El fet que, en els combats d’aquests darrers mesos a l’est d’Ucraïna, el bàndol pro-rus hagi utilitzat llançacoets Grad, que són una versió modernitzada dels famosos Katiuixa o “orgues de Stalin” de la Segona Guerra Mundial, no és l’únic ni el principal element que associa l’actual conflicte ucraïnès amb la figura del sanguinari dictador soviètic.

El 1918 la sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial -imprescindible per salvar el naixent poder bolxevic- es produí a canvi d’un preu territorial altíssim: Lenin i els seus renunciaven a les possessions més occidentals de l’antic imperi (països bàltics, Polònia, Ucraïna, Bessaràbia...), unes terres que els tsars havien acumulat amb zel des del segle XVIII com a penyora del pes europeu de Rússia.

Per al règim soviètic, es tractava d’una renúncia purament circumstancial, tàctica, que caldria revertir així que n’hi hagués l’ocasió. La primera es presentà ja el 1920, amb un balanç desigual: èxit en la reconquesta d’Ucraïna, fracàs en la de Polònia. Quan, uns anys després, Stalin s’erigí en senyor del Kremlin, la recuperació de les fronteres occidentals existents el 1914 era un punt fonamental del seu programa. Doncs bé, el 1940 l’objectiu estava assolit, ni que fos a canvi d’un pacte inconfessable amb la bèstia nazi i de trepitjar de dalt a baix la legalitat internacional: Estònia, Letònia i Lituània tornaven a estar sota la fèrula russa, igual com una bona porció de Polònia i la Bessaràbia i la Bucovina romaneses, arrencades a Bucarest amb mètodes de gàngster.

Després del sisme de la Segona Guerra Mundial, Stalin exigí i obtingué que les annexions del 1939-40 -convingudes amb Hitler- fossin validades per Roosevelt i Churchill. Però la gana ve tot menjant, i el tsar roig aconseguí encara noves i simbòliques conquestes (per exemple, Königsberg, la ciutat de Kant), a banda d’un enorme glacis defensiu de protectorats que arribava fins als confins de Baviera.

¿Aquesta brutal expansió de l’URSS cap al centre d’Europa era legítima en termes democràtics o morals? Crec rotundament que no, però la realpolitik i el temor a l’apocalipsi nuclear portaren Occident a resignar-s’hi. Fins que, el 1989-91, el col·lapse intern de la Unió Soviètica va fer possible la descolonització de l’únic imperi que encara no ho havia fet. Primer van ser els protectorats centreeuropeus, de l’Alemanya de l’Est a Bulgària, i a continuació les colònies formalment incloses dins la metròpoli, des d’Estònia fins al Caucas i l’Àsia central.

Certament, no totes les independències sorgides de la implosió de l’URSS tenien la mateixa consistència ni el mateix suport social. Però, en la mesura que a (gairebé) totes s’abolia la dictadura de partit únic i s’instaurava la democràcia parlamentària, era lògic que, en un futur, els seus governs poguessin prendre opcions o subscriure aliances mal vistes per Moscou. ¿No s’havia acabat ja l’època de les esferes d’influència i les sobiranies limitades?

Potser per feblesa, la Rússia postsoviètica va semblar acceptar-ho durant uns anys, fins a l’ascens al poder de Putin l’any 2000 i el revival dels mètodes estalinistes. No em refereixo ara a la instauració d’una semidictadura de partit quasi únic, al monopoli informatiu o als expeditius procediments d’eliminació de crítics i opositors, que també. Putin sembla, a més, haver restaurat la filosofia de Stalin en matèria de política exterior: Rússia està assetjada per un Occident hostil i agressiu, per tant, ha d’enfortir i exhibir el seu múscul militar; i, com Stalin el 1939-40 o el 1945, ha d’emprar la força i l’amenaça, l’engany i la manipulació, per recuperar el que li pertany per història o per geopolítica. És a dir, Crimea, les províncies orientals d’Ucraïna... i potser més coses.

Així, el discurs stalino-putinista va presentar el canvi polític de fa un any a Kíev (la caiguda del Ianukóvitx titella de Moscou) no com una revolta democràtica triomfant, sinó com un cop d’estat feixista que justificava la ingerència russa al Donbass com un gest defensiu (recordem que la guerra contra el feixisme fou el gran mite legitimador del poder absolut de Stalin). I el més extraordinari de tot és que a Occident, en la nostra premsa diària mateix, hi ha qui ha comprat aquesta falòrnia de l’ex-oficial del KGB.

Fa mesos que és freqüent llegir en certes cròniques de La Vanguardia que el canvi de règim ucraïnès va ser “apadrinat per l’Euroatlàntida” [sic], i que l’OTAN ja s’estava repartint les bases de Sebastopol... que Putin salvà a temps de l’urpa imperialista! Però, curiosament, ni l’Euroatlàntida ni l’OTAN no van tenir l’elemental precaució d’enfortir i armar l’exèrcit de Kíev davant la més que previsible reacció russa. En rigor, encara no ho han fet avui. Doncs quins conspiradors i quins imperialistes més talossos!

Per sort, un dels joves espanyols arrestats per haver combatut al costat dels rebels pro-russos ho ha explicat millor: “Lluitàvem comunistes i nazis junts”. Vaja, com Ribbentrop i Molotov l’agost del 1939.